Páginas

martes, 31 de diciembre de 2019

EDINBURGH I LONDRES AMB EL ROGER

En realitat, aquesta anada a Edinburgh i Londres amb el Roger, la vam fer el mes de ?????????? d'aquest any 2019, però el retard en el tractament de les fotos ha dificultat penjar-les a la data adequada.

Tampoc ara estan revisades i, per tant, tampoc es pot completar el relat. Però insereixo ara aquest primer text per tal de no endarrerir encara més la seva publicació el més a prop possible de la data en que es va fer. Al menys, apareixerà amb a l'any que es va fer: el 2019.

domingo, 29 de diciembre de 2019

PASSEJANT PEL SOLSONÈS

Avui, diumenge dia 29, hem sortit amb la Dàlia a caminar una mica. La idea era anar a seguir i conèixer el camí que surt del Pi de Sant Just i va a parar a Hortoneda, en paral·lel i no gaire lluny de la carretera de Manresa.

Hem deixat el cotxe a la part nord de la urbanització, prop de l'església de Sant Just Joval i al començament del camí, on hi ha un indicador del Refugi anti-aeri de la Guerra Civil.


Molt al començament hi ha el mencionat refugi de Clariana de Cardener, que forma part de la Xarxa de Memòria Històrica, juntament amb el Campament Militar Disciplinari que es troba als voltants de Can Joval.

El camí, una pista en molt bon estat per caminar i transitable per vehicles, transcorre per entre mig del bosc i acaba sortint a la mateixa carretera de Manresa, una mica més enllà del trencall de la Torre de Riner i una mica abans d'Hortoneda.

Des d'allà hem seguit una altra pista en direcció nord que ha anat baixant, passant per una casa anomenada Calguer que, quan fa bon temps, ha de tenir una vista fantàstica sobre les serres que es veuen cap el nord, algunes, més enllà de la comarca del Solsonès.

Aquesta pisa no està igual de fresada però no té pèrdua. Comences baixant direcció nord i, poc a poc, va agafant direcció nord-oest, fins aquesta casa.


D'allà, es segueix la pista que porta a aquesta casa, en direcció oposada i anant cap a Can Jova. Aquí ja estàs en sentit oest.


Can Joval és una casa de colònies força coneguda a la comarca. Quan hi hem passat, estaven en plena festa infantil amb famílies i nanos.


Al davant mateix, un plafó del Memorial Democràtic (en molt mal estat) explica que allà s'hi va ubicar el camp principal del Batalló Disciplinari nº 5, depenent de l'Exèrcit de l'Est, des de l'estiu del 1938 fins el gener del 1939. El comandament del camp es va instal·lar en Can Joval i una altra masia veïna, mentre que en els camps del voltant del mas es van habilitar uns barracots per als presos. Actualment no en queda cap resta visible de l'existència d'aquest camp (http://www.espaisdememoria.udl.cat/?q=node/551)

Abans d'arribar-hi, trobem algun vestigi de les activitats de la casa de colonies.






















Hem seguit el camí cap a la urbanització i hem arribat just on havíem deixat el cotxe.

Amb cotxe hem anat fins a la presa del pantà de Sant Ponç.



 Hem passejat per la paret de la presa,


gaudit d'unes vistes molt boniques.




Cap a la banda de la paret, la Caseta de la Ribera.


Hem baixat a la base de la paret de la presa. No ho havia fet mai. És impressionant.





Després, amunt, cap a buscar el cotxe tornant enrere per la paret i cap a casa.












martes, 3 de septiembre de 2019

GRÈCIA 2019

30/08/2019
Desprès d'alguns dies d'inquietuds, hem arribat a Atenes amb absoluta normalitat, excepte la matinada que ens hem fet: tant la facturació, com els controls, l'embarcament i la sortida, han sigut més ràpids que mai.
Des de l'aeroport d'Atenes, hem anat fins a l'hotel amb taxi. 20 kms. de distància.
A l'hotel, el primer ensurt. Un problema amb l'alimentació elèctrica no els ha permès assignar-nos habitació i ens han instal·lat a l'hotel del costat. Tant de costat que es comuniquen directament per la recepció.
Han dit que l'hotel on ens han posat era millor. No sé si millor, no ho hem pogut comparar. Era molt funcional i una mica fred. Això sí, molt tecnificat. Fins i tot els aparells, l'aire condicionat, els llums, ... els gestionaves amb una tauleta que hi havia a l'habitació.







Un cop instal·lats hem sortit camí del meollo turístic. Hem parat a menjar a una terrassa. A la taula del costat hi havia una parella de la nostre edat que eren de Madrid i hem començat conversa. Ens han parlat també (la recepcionista de l'hotel ja ho havia fet) d'un carrer que aplegava una bona colla de majoristes d'espècies, fruits secs, herbes, farines, corders, cistellers, etc.
Després d'una bona sobretaula, hem anat junts una estona cap a aquest carrer i, mentre xerràvem, ens han indicat alguna taverna on menjar i alguna botiga on comprar un vi típic d'aqui: el retsina.

Bona part de les botigues només obrien al matí, però d'altres estaven obertes i hem pogut fotografiar bones quantitats d'embotits




pebrots secs



o coses ben curioses que no sabem quin ús tenen, com pells de llimona o algun altre cítric, assecats. 


Arribats a la plaça Monastiraki, centre neuràlgic del turisme a Atenes, hem pogut fer la primera foto de l'Acròpils.



Aquesta vista és converteix en un referent i un punt d'atracció permanent i no puc evitar fer-li la foto cada vegada que la veig, en una perspectiva o una altre. Una mica com el castell d'Edinburgh.

La plaça Monastirakis és un formiguer de gent i, encara, avui no té punt de comparació amb el que ens hem trobat dissabte i diumenge.

Es converteix en un punt on vas sempre a parar, vulguis o no vulguis. Un punt d'atracció al finalitzar qualsevol passejada turística que facis.

Allà hi trobes l'esglèsia Kimisi Theotokou Mitropoleos



La mesquita Tzistarakis



i les restes de la Biblioteca d'Adrià



Que ara veig vaig retratar molt poc. Suposo em vaig distreure amb el primer músic de carrer.



Què es pot cantar amb una mirada com a aquesta? 

Hi ha músics de carrer a Atenes que no tenen res a veure amb els músics de carrer que estem acostumats a veure al nostre país. Aquests també apareixen els dissabtes i els diumenges, però la resta de dies, gent senzilla, del carrer, toquen cançons acompanyats dels seus buzukis i, en molts casos, dels seus amics. Més o menys serens però sempre molt respectuosos entre ells i amb la gent que passa i es para a escoltar-los.



D'allà cap el carrer Adrianou, farcit de restaurants davant de l'Stoà d'Àtal








Però també d'algun punt on els amics troben un moment per compartir, al carrer, joc i conversa. 



i les inevitables parades d'artesans de carrer que tant li encanta a la Pepi mirar. Molt negociants ells. Amb poc regateig baixa el preu i regalet d'unes altres arracades un cop a copsat els seus gustos.



Esglesioles i no tan esglesioles a dojo




I una vegada i una altre, roda i roda pels voltants de la plaça Monastiraki i les seves botigues per turistes i algunes molt atractives.






Al final de la tarda, ja a la nit, la gent a les terrasses dels restaurants es distreuen veient el partit del Barça



Nosaltres ens delectem amb la darrera mirada d'avui al Partenon il·luminat





31/08/2019

Encara que avui teniem previst anar a l'Acròpolis, hem decidit canviar els plans i anar a passejar per la zona on hi ha un bon nombre de majoristes d'espècies, herbes, farines, fruits secs, gra, embotits, corders, cistellers, ...

Havíem d'aprofitar que és dissabte i laborable per trobar oberts aquests comerços. Això ens ha permès fer fotos molt boniques.

No obstant, al sortir de l'hotel hem aprofitat per entrar a visitar una església ortodoxa que hi ha al davant. L'Ekklisia Agios Konstantinos.

Les esglésies ortodoxes son boniques i molt recarregades. Els pocs feligresos que hi havia en aquell moment, amb una gran devoció, repartit petons pietosos a la pràctica totalitat d'imatges que hi havia, de retaules, icones i altres objectes. L'encesa de petites espelmes, previ pagament, no hi faltava, I no una ni dues. Unes quantes cada feligrès.




  

Aquestes son algunes de les fotos fruït de la passejada pel barri dels majoristes.





















Ens hem apropat al Marcat Central d'Atenes, en ple centre de la ciutat, on hi ha algun bar escadusser  


i un munt de parades de carns de tot tipus







Totes les parades de la carn envolten el recinte central que està dedicat al peix



En algun cas amb una presentació ben original.



I embolicat, quasi bé sempre, en paperines que feien els mateixos venedors al moment amb una agilitat digne d'admiració.




Als voltants del mercat hi ha qui aprofita per fer algun diner venent el que bonament pot




"Paradetes" que alternen amb altres de fruits secs i conserves


Molt a prop, cafeteries que a més de servir cafès als seus clients


venen cafès de diferents qualitats, en gra o molt, donant l'impressió, per la maquinaria que hi ha, que alguna intervenció tenen en l'elaboració dels diferents tipus de cafè




El tema "paradetes", encara que amb un altre format, és recurrent. Especialment a Atenes.







Després de dinar a un restaurant, rodejats de botigues i parades de venda de vell, al més pur estil del mercat de les Glòries.






De tornada a l'hotel per descansar una estona, ens desplacem utilitzant el transport públic. Més en concret, el metro



i encara tenim l'oportunitat de fotografiar un trole dels pocs que encara queden a Atenes.