30/08/2025
Tenim el vol Barcelona - Tivat (Vueling) amb sortida a les 8 del matí. Surt prou puntual i és tranquil fins arribar a territori montenegrí. Allà fa molt mal temps i les turbulències i els moviments de l'avió, molt forts. No havia viscut mai, volant, una situació tan desagradable. Després d'una bona estona donant voltes per l'espai aeri de Montenegro (no és gaire més gran que la província de Lleida), el comandant de l'avió, ens comunica que ha decidit anar a l'aeroport de Fiumicino, a Roma.
Ningú ho enten massa pero ho justifiquen dient que és una base important de Vueling i els permetrà tenir un ventall de opcions més gran.
A Fiumicino, despres de dues hores entre repostar de gasolina l'avió i pendre decissions, decideixen que ens retornen a Barcelona. Al mateix temps, comencem a rebre correus de Vueling informant de que tindrem un nou vol disponible, l'endemà a les 10 (després modifiquen a les 11).
Entre tant, no ens subministren ni un trist entrepà als passatgers, a pesar de l'insistència de molts.
Arribem a Barcelona sobre les 5 de la tarda. Més d'11 hores tancats a un avió. No només Ryanair te escasa vocació d'atenció al client.
31/08/2025
No matinem tant com ahir però abans de les 9 ja som a l'aeroport de Barcelona. Per l'hora i pel dia que és, molt més moviment però facturem maletes i passem controls prou bé.
El vol s'enlaire a la seva hora i, sobre l'1 atarrem a Tivat. El nostre destí i el segon aeroport en importància de Montenegro. Una capsa de mistos, en realitat.
A Tivat ens espera la Dàlia amb els seus bàrtuls: maleta i taula de ????????. Ella, volava des d'Edinburgh a Dubrovnic (Croàcia), amb Easy Jet, va tenir més sort el dia abans. A pesar del mal temps i de sobrevolar Dubrovnic durant una hora, van dirigir el vol a Bari (Itàlia), van repostar gasolina i van tornar a Dubrovnic on van poder a aterrar.
De Dubrovnic va anar a Tivat el mateix dissabte, tal com estava previst. Aquí va agafar un apartament per una nit i va esperar la nostra arribada.
Al mateix aeroport de Tivat vam agafar un cotxe de lloguer que ja teniem aparaulat.
I cap a Utjeha (o Ytxeja) amb cotxe per unes carreteres que no passen de ser com una bona carretera comarcal del nostre país. Un sol carril per banda i molts trams en reconstrucció. La velocitat màxima limitada, a tot el país, a 80 kms. hora. En definitiva, després de parar una estoneta a fer uns entrepans que la Dàlia havia comprat, arribem a l'apartament després de dues hores efectives de viatge (75 kms.).
L'apartament és prou digne a pesar de les mancances habituals en aquests apartaments de platja. Especialment pel que fa als estris de cuina. Pèrò està prou bé.
A dalt de l'edifici d'apartaments, una terrassa comunitaria amb una barbacoa gran i unes bones vistes. Els que gestionen (propietaris?) els apartaments t'hi conviden a pujar, amb orgull, i a fer un beure amb ells.
Hem anat a la platja de Utjeha. Està molt a prop i s'hi pot anar tranquil·lament a peu. Platja de sorra però amb pedrots a l'entrar l'aigua. Uns pocs restaurants i ambient turístic. El fet de que sigui final de mes i tard fa que no hi hagi gaire gent. Només els que esperen la posta de sol que, aquí, son força espectaculars.
Abans hem pasat per una plataforma que hi ha sota l'apartament on hi ha tumbones, parasols i escales per accedir i sortir de l'aigua.
Els apartaments on estem tenen una d'aquestes plataformes per a ús dels estadants. No era aquesta, però. Ja buscarem, la "nostra".
Després, ens hem apropat a una paradeta de carretera a comprar una mica de verdures i fruita. Al menys per sopar més al nostre estil. Els "entrepans" que ha comprat la Dàlia no deixen de ser unes pastes farcides típiques del país. Amb carn rostida, espinacs, formatge, ... Ho venen als forns d'aquí (pekara). N'hi ha un munt i tanquen tardíssim pel que son els nostres costums: a les 11 de la nit. En aquest, prop de l'apartament, hi hem comprat una espècie de khobz, molt similar, per no dir igual, que els pans magrebís que hem comprat alguna vegada a Solsona en alguna botiga de productes halal.
De paradetes de fuita, vegetals, oli i altres "productes locals", n'hi ha molts al llarg de la carretera. Ara hi abunden moltíssim les sindries. Com sempre, hi ha bons productes i altres no tan bons. Em tenen enamorat els tomàquets. De diferents tipus i mides però tots boníssims. En canvi, a aquesta primera paradeta on hem anat avui, ens han venut un oli "local" car i sense cap tipus de sabor: 7 € una ampolla de Coca-cola de mig litre, reomplerta amb aquest oli.
Esperem poder tastar-ne un de més bó un dia o altre. Ara toca "apechugar" amb aquest. Tampoc es tracte de llençar 7 € en oli.
1/09/2025
Hem dedicat el matí a fer una mica de proveïment per omplir la nevera.
La gent dels apartaments ens ha aconsellat anar a Bar, el cap del municipi. No al nucli que queda més a prop: Dubrava. Aquí també hi ha un dels supermercats de una de les cadenes de més anomenada: Voli. Sembla que, juntament amb HDL (no els de la missatgeria) son els de més presència a Montenegro. El Voli de Dubrava, al ser una localitat més petita, no hi ha tanta varietat de productes. On estem, Utjeha - Busat, hi ha algun supermercat petit però suficient.
A Bar, abans d'entral al Voli, hem anat a un mercat local de fruites, verdures i més. Mel, fruits secs, herbes, ... Ha sigut bonic, acolorit i engresca a comprar.
Al voltant del mercat, nombroses peixateries (la veritat és que era peix de piscifactoria), bars i baretos que fan molt bona pinta i una formatgeria artesana molt però molt del país: cap parafernàlia i els formatges, tots fresco, en cobells i recipients de fusta coberts amb un drap i que podies tastar un darrera l'altre.
Al Voli ens hem acabat de firar i cap a casa. Tard, però contents.
Abans, encara ens ha quedat temps per anar, la Dàlia i jo, a fer un banyet al mar des de la plataforma, ara sí, dels apartaments,
A la tarda, un cop dinats i migdiats, hem anat caminant fins a la platja (cala) de Paljuscovo.
Pel camí, alguna de les inevitables parada de carretera.
I, després d'una caminadeta d'una mica d'un kilòmetre, la cala:
Uns quants banyets i cap a "casa".
De camí, encara alguna torra i complexs d'apartaments que criden l'atenció. Com una que hem vist a la venda per 1,100 K€. I no era de les més espectaculars.
La veritat és que predominen les construccions (torras i apartaments) d'un estil una mica trasnotxat. Dels que al nostre país es contruien els anys 60. Edificis alts, escampalls de torres per les muntanyes, baranes de ciment tornejat, ... No obstant, també hi ha edificacions d'un estil aquitectònic més modern. Però tot plegat i tan divers, fa mal a la vista.
De camí a casa hem parat a un Grill que feien menjar per emportar i hem comprat cevapa, una espècies de salsitxes de carn de porc i de vedella, per acompanyar la verdureta. No m'ha agradat massa. Falta de costum de menjar salsitxes amb vedella? Poca qualitat? No ho puc valorar.
2/09/2025
Avui hem passat el dia a Ulcinj. Una ciutat curiosa. Molt turística i amb l'etiqueta de ser molt multicultural. Està a pocs quilòmetres de la frontera amb Albania (on hem dinat i en línia recta estavem a 2 quilòmetres de la frontera.) i amb una població majoritàriament musulmana.
Des de la primera vegada que vam venir als Balcans, m'ha cridat l'atenció com aquí tenen molt classificada la població segons creences i ètnies: que si musulmans, que si gitanos, ... A més de segregar-los (estadísticament parlant) en croats, bosnians, servis, eslovens, macedonis, bulgars, ...
La nostra guia (Guía Azul. El mundo a tu aire. Montenegro. Madrid. GAESA, 2019) de que un 61% de la població és albanesa i un 68% musulmana. Certament hem pogut constatar una serie de "detalls" que no havíem observat en altres llocs. Aquí les pekaras ja no son només pekaras, si no pekara - furra. Furra és forn de pa en albanes.
Camí de la platja, hem trobat la primera església ortodoxa
I, a la tornada, la primera mesquita
La platja (12 kilòmetres de sorra fina) està com dividida en trams, més o menys privatitzats, on hi trobes una mica de tot. Una destinada només a les dones. Al tram que vam estar nosaltres, no eren rares les dones que vestien amb el hijab de bany (burkinis) i que s'alternaven amb dones amb banyador, bikini (moltes amb calcetes tipus tanga), ... Res de top less. No he aclarit si era norma o eran uns pocs els que ho portaven, però els homes que acompanyaven a les dones amb hijab de bany, portàven banyadors tipus pirata, llargs per sona el genoll.
Dins de la diversitat, aquí hi ha turisme especialment de la regió. Encara que hem vist alguna matrícula d'Alemanya o d'Austria, predominen les de Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina, Croacia, Macedonia, Bulgaria, Hungria, Kosovo, Ucraïna (¿?), Rússia, ... I, evidentment, les de Montenegro.
Un altre fet que m'ha cridat l'atenció és que nosaltres estem habituats a relacionar musulmans amb àrabs i aquí, tots els que, per la indumentaria platjera, podiem identificar com a musulmans, no eren àrabs, lògic, si no d'etnies d'aquí.
Per dinar hem anat a un restaurant del que la Dàlia havia llegit bones crítiques a diferents llocs: el Misko, najstariji riblji restoran na Bojani - el restaurant de peix més antic de Bojana.
El lloc era molt agradable. A peu del riu Buna. Frontera, bona part d'ell amb Albania.
L'interior, acollidor.
El menjar també ens ha agradat força.
Sembla que, a nivell de peix, aquí hi ha molta gamba i calamar. Per exemple, els calamars farcits ho eren de gamba.
I a nivell de preus, en aquest cas, ens ha sortit prou bé: rascant els 100 € entre tots tres. De complements, pa, vi, una ració de patates al forn fredes, un tast d'oli del país amb all i julivert (cony, ja no hem pogut assaborir l'oli montenegrí sòl), un cafe i sindria (obsequi de la casa).
Havent acabat, hem anat a caminar seguint el curs del riu fins el mar.
La pista, va per darrera de les nombrosíssimes cases que hi ha a tocar del riu.
La zona, identificada com a Quiet Zone (Zona Tranquil·la) és d'aiguamolls, el que ha fet que ens acribillessin els mosquits. A uns més que altres.
Al mar s'hi arriba pel seu extrem sud i hi ha y un restaurant, digne també de fer-li una foto.
Així com un parell de restaurants i/o pubs més.
Acabada la passejada, hem anat al poble d'Ulcinj amb la intenció de visitar-lo i visitar, també, la Ciutadella que hi ha.
Al peu de la Ciutadella, ens hns cridat l'atenció unes dones que anàven amb un vestit ben peculiar. Al començament, sense fixar-m'hi especialment, he pensat que igual anaven a algún casament, ja que allà he vist que hi havia una església.
Hem prioritzat visitar l'església ja que hem pensat que ens duria menys temps que la Ciutadella.
A l'entrar a aquesta església, de ritus ortodox i de nom Església de Sant Nikola, ens hem topat amb algunes de les dones que havíem vist abans. Totes elles molt altes i habillades d'aquesta manera tant peculiar.
Una d'elles s'ha interessat en saber d'on erem i després de comprovar que ens podiem entendre en francès, els hem explicat d'on veníem i ella ens ha dit que eren de Sèrbia, formàven un cor de cantants i havien vingut a fer una actuació als jardins de l'església com a arrencada del nou curs.
Fetes les "presentacions", hem entrar a l'esglèsia. A pesar de que està considerada Catedral, és de petites dimensions i, com totes les esglésies ortodoxes que hem visitat en països i ocasions anteriors, molt recarregada. I molt bonica.
Al sortir, no he pogut ni volgut evitar entrar a veure i fotografiar el cementiri vinculat a aquesta església.
Després hem baixat cap a una caleta que volíem explorar per un possible bany i sortida de la Dàlia algun altre dia. Ha quedat una mica descartada per poc adient pels nostres gustos i preferències.
Però sí que, aquesta petita indagació, ens ha permès poder gaudir d'algun paisatge prou bonic.
Finalment, hem fet per entrar a la Ciutadella, però anàvem prou cansats com per deixar-ho per un altre dia.
Dimecres, 3/09/2025
Avui la Dàlia ha començat amb la taula. Ha sortit de la plataforma que tenen el apartaments.
 |
| Aquestes fotos estan fetes l'endemà dia 4/09/2025 per poder ilustrar el text. Avui el mar estava més adequat per fer taula. Ella ha agafat direcció sud.  Nosaltres hem agafat la mateixa direcció seguint i explorant uns camins i senders que havia vist al mapa i que indicaven que es passava per algun lloc pintoresc. De pintoresc practicament res. Però m'ha permés ver alguna foto que evidencia ell que deia algun dia enrere quan parlava del tipus de construcció que abunda aquí. En honor a la veritat, haig de dir que els més "respectuosos" amb l'entorn son els d'aquesta pedra tallada que sembla tan artificial. En realitat és pedra autèntica que tallen a la mida a peu d'obra. La Dàlia no ha anat molt lluny. El vent de cara li dificultava avançar i li requeria un esforç important. Hem coincidit a un petit entrant d'aigua on hem fet uns banyets tots tres.   |
I nosaltres, també.
A la tarda hem anat a l'Stari Bar (Poble Vell de Bar).
Bar és la capital de la munipalitat del mateix nom. Està a una planuria a nivell i tocant el mar, amb un port important.
Però inicialment havia estat a un promotori, a uns 5 kms. de l'emplaçament actual fins que, a finals del segle XIX, encara sota control otomà (una forma curiosa de dir "control turc") es va començar a construir el Bar actual.
L'antic poble, abandonat i practicament enrunat durant molts anys, va començar a rehabilitar-se (molt parcialment) a la d'ecada dels 90 del segle passat. Avui és un bon reclam turístic i punt obligat de visita.
El recorregut interior, previ pagament de 5 € per persona, transcorre entre runes i va passant pels pocs llocs rehabilitats
Però no es poden desmereixer alguns racons que son realment captivadors
Des d'aquesta mesquita molt més imponent que les que hem vist fins ara
a les muntanyes imponents que caracteritzen bona part del país i que acotxen Stari Bar
Sense deixar a l'oblit als partisant antifeixistes assassinats per les tropes italianes el 1941
 |
El juliol de 1941, l’ocupador italià, després d’haver-los apallissat i torturat fins a deixar-los mig morts, va llençar vius a aquest pou els membres del NOA (Exèrcit Popular d’Alliberament): Nikola Vučkević, Vladu Kavaja, Milika Mirović, Radomir Mićković on, entre grans sofriments, van acabar la seva vida. |
A la sortida del recinte emmurallat, ens hem dirigit a les dues mesquites que hi ha a tocar i que ja vèiem des de dins.
S'evidencia l'important implantació de l'islamisme, en alguns casos amb unes característiques que no son les que nosaltres copsem al nostre país.
Així, per exemple, quan ens hen dirigit a una d'aquestes mesquites, ens hem trobat a l'entrada del pati que dóna accés a la mesquita propiament dita, un grup de dones (no diré unes tiarrones de bon mirar perquè políticament no seria correcte), vestides a l'occidental i que, a l'anar entrant, s'han anat treint de la bossa unes túniques i uns hijabs que s'han posat abans d'accedir a l'interior de la mesquita.
Una d'elles, s'ha quedat amb nosaltres i ens ha permès accedir dins i fer fotos (la Dàlia amb el cap adequadament tapat, la Pepi al carrer i jo descalç) i amb ella hem mantingut una curta xerrada sobre hàbits i costums de l'islam. Elles hi anàven perquè era l'hora de la pregària del capvespre. Ens han quedat ganes de poder seguir indagant.
Dijous, 04/09/2025
Avui volíem anar a explorar i conèixer una cala que la Dàlia tenia ullada. Però hi havia mar de fons i hem optat per anar a la platja que hi ha al centre d'Ulcinj (Mala Plaža). Tampoc la coneixiem i, donant per fet que estaria molt plena, hem anat cap allà. Pintava que havia de ser més recollida i planera.
 |
| Fotografia ja penja el dimarts dia 2/09 Efectivament era planera i farcida de gent.  |
Amb tot i això, s'ha d'admetre que la platja té unes vistes esplèndides de la Stari Grad (Ciutat Vella).
Elements pintorescs ( i mai més ben dit) al seu voltant.
Tot sota la mirada atenta de la Centralna Džamija Ulcinj (Mesquita Central d'Ulcinj).
A algún lloc he llegit que a Ulcinj hi ha 26 mesquites. Vull suposar que és a tota la municipalitat. No a la ciutat i prou.
Coronant la badia, el Spomenik strijeljanim rodoljubima 1943 (Monument als patriotes afusellats el 1943).
Havia vist una carretera que sortia practicament d'Utjeha i pujava (aquí tot puja si t'apartes del mar) fins un llogarret identificat al mapa com a Kunje. La carretera voltava després prop del que semblava una petita mesquita, un camping i baixava cap a Utjeha per un altra banda.
Al final ni havia llogarret (era el nom d'una zona amb algunes cases rurals i altres d'estiueig), ni havia camping. Quasi ni les restes del que podia haver-ne sigut un.
Però ens ha sorprés que la petita mesquita, ni era tan petita ni era només una mesquita.
La veritat és que, aquí i de moment, les mesquites que hem vist, semblen totes tallades pel mateix patró. Sobre tot pel que fa a dimensions. És cert que a Bar i a algun altre lloc, hem vist de lluny grans mesquites. Però encara no les hem anat a visitar.
En aquest cas, aquesta estava erigida al capdemunt d'un turonet i envoltada per un cementiri musulmà no especialment petit.
S'identifica com a Џамија Куње (Mesquita de Kunje) i no n'he trobat cap tipus d'informació a internet.
He trobat a faltar no poder parlar amb ningú vinculat a aquest indret i preguntar, per exemple, que cony hi feia aquella mesquita i aquell cementiri allà dalt. Quina antguitat tenia (hi havia moltes tombes molt antigues). Les inscripcions de les làpides. Sempre amb expressions repetides. Expressions del Corà. I, també, a què es destinava aquell ampli edifici que hi havia al costat.
Ens hem quedat amb la curiositat a flor de pell. Menys mal que, de baixada hem gaudit d'alguna vista que ha compensat aquesta part incomplerta de l'excursió. Excursió que ha sigut, per altra banda, molt bonica.
Divendres, 5/09/2025
Avui la Dàlia havia d'estar a Budvra a les 9 del matí per fer submarinisme. Poc més de 50 kms. que vol dir 1 hora de cotxe.
El centre de submarinisme està ubicat a un complex hoteler on, a més del centre de submarinisme i del hotel, hi han pistes de padle, de tenis, platja privada, casino, ... Per accedir al centre de submarinisme hem tingut de passar un "control".
A Budvra hi ha un turisme, o al menys unes instal·lacions hoteleres més modernes i, aparentment, més luxoses.
Ho hem constatat quan hi hem anat per visitar l'Stari Grad (casc antic, ciutat vella).
Hi hem anat després de que la Dàlia sortís a bucejar.
I de fer un petit tomb per aquest lloc. Té llocs boniquets
i l'entorn també ho és
bé, depèn de cap on miris
La Ciutat Vella de Brudva està envoltada de muralles
i s'accedeix al seu interior per dues portes. Aquesta és la principal.
L'interior està plé de turistes i farcit de botigues, joieries, bars, restaurants, ... però també uns quans edificis "públics" ben conservats. Com el conjunt en general.
L'església de Sant Joan Baptiste n'és una d'elles
A tocar, la de la Santíssima Trinitat
i la de Santa Maria a la Punta
difícil de fotografiar ja que, a l'estiu, fan concerts i recitals a la plaça del costat
Molts racons i raconets bonics.
I bones vistes
El plat fort és la ciutadella, on hi accedeixes pagant 5,5 € per persona.
El primer que hi trobes és una biblioteca de llibres "antics".
Segur que s'hi troba molta literatura i història sobre els Balcans.
La planta següent és com una gran terrassa amb una edificació defensiva de grans dimensions.
És des d'aquí que hi ha les millors vistes de tot l'entorn.
De baixada, pots veure un petit museu de reproduccions en miniatura de vaixells d'èpoques antigues.
A l'església de Santa Maria a la Punta, hi havia una exposició de denúncia de les guerres, reivindicació de la pau
i homenatge a persones que han tingut alguna actuació heròica en defensa dels valors humans en els darrers anys, que és una manera eufemística de dir la darrera guerra dels Balcans.
Per fí un pobre record de la Iugoslàvia del Tito. Encara que només sigui en forma e cartell pels turistes. Res més hem vist fins ara que recordes aquella època.
A la sortida de la ciutadella, una enorme campana daurada recorda
A la tarda no hem fet gaire res. Hem estat molt pendents de la gastroenteritis de caball que li ha començat i acompanyat a la Pepi al matí.
Un banyet de la Dàlia i jo a la caleta de prop de casa, comprar quatre cosetes i res mes.
Dissabte, 6/09/2025
Hem decidit anar al metge pel tema de la gastroenteritis de la Pepi. La Dàlia ha insistit en anar a un centre privat ja que al públic indiquen que no parlen anglès i se'ns farà molt difícil entendre'ns.
El centre on hem anat, a Bar, està just davant de l'ambulatori públic.
El privat era un petit habitacle (jo crec que no arribava a fer ni 4 x 4 metres, atiborrat de tot i de res (la taula de treball de la metgesa, algunes cadires, aparells electrònics, un biombo, ...), un petit quarto de bany, i una escala de cargol que anava a una altra planta i poca cosa més.
Com de costum, l'ha cosida a preguntes, l'ha explorat prou bé pel que es podia fer, li ha prescrit antibiòtic, un probiotic, sals minerals i una dosi petita de suero i ens ha aconsellat anar a l'hospital de la zona. La metgessa i la Dàlia han anat a la farmàcia propera a buscar la medicació.
Els honoraris han sigut de 60,- €
Atenent el suggeriment de la metgessa, hem anat a l'Hospital General de Bar (Blažo Orlandić).
 |
| Foto extreta de Google Maps No és molt gran però dona la sensació de que compte amb nombrosos serveis. Al menys, als cartells informatius ho semblava. No hi havia molt moviment, L'aparcament mig buit i, a l'entrar amb el paper que ens ha fet la metgessa, un segurata en ha acompanyat fins a una sala on ens han fet entrar. Era una sala amplia, amb 4 o 5 lliteres. Algunes ocupades. De seguida que ha quedat lliure la que tenia algun equip electrònic allà mateix (força ràpid) l'han instal·lat a ella, l'han explorada, li han fet un electro, tensió, oxigen en sang, analítiques, ... Han decidit d'administrarli suero per via intravenosa i l'han enviada a una altra sala amb algunes lliteres, tres o quatre. Totes ocupades. A ella l'ha fet seure a una butaca i li han aplicat 1/2 litre de suero. Quan ha acabat, ens han fet anat a la sala d'entrada/espera i en no més de mitja hora ens han donat els resultats de les analítiques, linforme metge i la recepta del que necessitava. Practicament el mateix que havia indicat la metgessa (sals, antibiòtic, probiòtic, ...) Com que Montenegro no té conveni amb Espanya, ens ha tocat pagar els serveis: 72,- € Ja haviem llegit, quan vam decidir venir a Montenegro, que els serveis de la sanitat pública aquí, pels estrangers sense cobertura, era molt econòmica. Fins el punt de que, a vegades, no valia ni la pena fer la reclamació a la Seguretat Social o a les assegurances de viatge. Bé. Hem fet un tast del que és la sanitat pública a Montenegro. Res a objectar pel que fa al tracte i a l'atenció médica. Gens massificada i molt propera: el metge tenia una taula de treball a la mateixa sala, a menys de 5 m. de la primera llitera i t'hi podies dirigir per preguntar-li els dubtes que tinguessis. Al seu costat un parell o tres de taules de treball més per les infermeres i/o administrativa. Els seus ordinadors (en un d'ells estaven revisant radiografies) i el datàfon per fer el pagament amb tarja de crèdit. Aquí van al gra. Sense bellugar practicament del lloc ho hem/han fet tot. Unes tres hores i al carrer. Una altra cosa son les instal·lacions, el mobiliari, els lavabos, ... Tot molt propi d'un país que, geogràficament és d'Europa, però està a camí de país tercermundista i de país desenvolupat. Un altre concepte i funcionament dels serveis públics? Herència del seu passat socialista? Pobresa d'un Estat encara en desenvolupament? Potser nosaltres, al nostre país, valorem molt la "qualitat" i modernitat de les instal·lacions, encara que després ens queixem molt de la gestió de la sanitat pública. No puc definir-me fent la comparació. Però el cert és que hem rebut el servei que necessitàvem i, per nosaltres, això ha sigut diferent. Si a sobre, el tractament dona els resultats esperats, ja serà l'hòstia. De moment sembla que sí. Que duri. Un altre tema que tenim observat és el del tabaquisme. També en aquest aspecte estan molt lluny dels estàndars del nostre país. Es fuma molt. I, encara que la normativa és bastant restrictiva, a la pràctica hi ha molta tolerància o inclomplement de la lesgislació. Un exemple és que hi ha un munt de quioscs on, encara que venen altres coses (premsa, aperitius, xiclets, ...), s'anuncien com a venda de tabac. Als supermercats, també és normal la seva venda. I no en botigues "fora", si no que son les caixeres les que te'l subministren. Avui, a l'hospital hem tingut l'ocasió de comprovar com el nivell d'incivisme en el camp del fumar, acompanyat de l'escasedat de serveis de neteja, creen situacions com aquesta o aquesta:  Amb tot plegat, avui no he fet practicament fotos. Les prioritats eren unes altres però, ... mentre esperava fora (no deixaven estar més d'un acompanyant present) he sortit a buscar algun lloc per dinar o agafar menjar per emportar i he anat a parar a la Islamski Kulturni Centar (Centre de Cultura Islàmica).  La mesquita més espectacular de les que hem vist fins ara. No sé si ja em donaré per satisfet amb aquesta aproximació o buscarem alguna estona per tornar. A la tarda, repetició de la jugada: banyet després de la migdiada, compra per arribar a dilluns i ... anar-hi anant. |
Diumenge, 7/09/2025
La Dàlia ha insistit en anar a l'entrant on ens vam reunir, fa uns dies, ella amb la taula i le Pepi i jo a peu.
Segui havent-t'hi mar de fons. Potser més que ahir. Però hem acabat anant-t'hi ella i jo. La Pepi està millor però necessita recuperar-se una mica.
Com era d'esperar, al raconet no podies entrar a l'aigua.
i hem tingut de tornar sense tastar l'aigua.
Finalment ens hem banyat a la platgeta prop de l'apartament.
A la tarda hem anat a explorar la cala que també fa dies teniem pendent (Uvala Hladna).
Està al capdevall d'una baixa que déu n'hi do. Bastants torras però ni un lloc que fes d'aparcament. És boniquet però molt incòmode d'arribar-hi.
Que no m'hi busquin si no és per anar a dinar a un restaurant que hi ha allà. Al pas que anem amb els temes intestinals, no crec que hi anem gaire. Potser més aviat gens.
A un racó de la zona, hi ha un dels artilugis molt abundants a les costes de l'Adriàtic.
Aquestes plataformes flotants, on t'hi has d'apropar nadant però que et permeten després estar-hi sense dificultat i banyar-te a la part central apaivagant molt les onades.
A la tercera va la vençuda i avui, la Dàlia i jo ens hem pogut banyar al raconet on ho havíem intenta dies abans.
El mar estava molt nés calmat.
Això no ha sigut obstacle per fer-nos una altra banyada a l'arribar a l'apartament. A una platjeta diminuta que hi ha sota. Crec que encara no hi he penjat cap foto. A veure si els propers dies en faig alguna i la penjo.
Abans, havíem anat a Bar a fer una mica de compra. Els supermercats de més renom aquí son el Voli i l'HDL. Tret d'alguna moment concret, nosaltres anem al Voli. A Bar n'hi ha un de gran.
A Dobrava (més a prop de l'apartament, n'hi ha un de més petit que també ens ha fet el seu servei algunes vegades.
Deia un parell de dies enrere que als supermercats venen tabac. El dispensen les mateixes caixeres en el procés de cobrar.
A la tarda hem anat a seguir la ruta per la zona de muntanya que haviem iniciat fa uns dies.
Ens hem arribat a Mala Gorana. Un poblet disseminat com quasi tots els d'aquí. Al peu del trencall que hi porta, una font. Sembla molt antiga. Soc incapaç de saber-ho veient les inscripcions.
Am l'ajut del ChatGPT he pogut recollir alguna informació (més o menys fiable, perquè quan intentes aprofundir, entra en contradiccions):
"Té inscripcions tant en serbocroat (ciríl·lic) com en àrab (alfabet persa-àrab, otomà), i una data: 1242 de l'Hegira (1826/1827 del calendari cristià).
La part esquerra, la cirílica diu (parcialment): Es va fer justícia al príncep Ali. La cinquena commemoració de la trentena massacre. El Gran Mujasek.
A la part dreta (otomà), apareixen noms com Ali-beg i Mustafa Velian, però la resta és il·legible."
A tocar de la font, a més d'unes poques vaques
Un cementiri musulmà. També antic.
Al fons, s'hi veuen dues mesquites i, al costat d'aquest cementiri antic, un d'encara més antic.
Però és que, a tocar, un tanatori nou de trinca que sembla sobredimensionat per al població que s'albira per aquests entorns (segons la Wikipedia, el 2011 hi havia 484 habitants, calsificats, com no podia ser d'una altra manera en montenegrins, serbis, bosnians, musulmans ètnics, albanesos, musulmans montenegrins i montenegrins musulmans (¿?).
A la part elevada del poble, dues mesquites. La mesquita vella:
Tampoc hi podia faltar, el cementiri corresponent. Alguna part força antiga
I altres més actuals.
Símbols musulmans
I un producte molt abundós al país:
Sense anar més lluny, quan aquest matí hem anat a estendre la roba al terrat comunitari, el matrimoni que gestiona els apartaments ens ha ofert Rajika, una espècie d'orujo fet aquí que té 43º el que està fet d'albercoc i 50º el que està fet de pruna. Quan li he dit que no m'agradava la beguda tan forta, m'han ofert una espècies de xarop líquid de magrana. Estaba boníssim.
La veritat és que no hem tingut ocasió de veure gent beguda, però em temo que, amb el tabaquisme, pot ser un altre problema de salut al país. Clar que a un país on els preus d'un litre de Rajika estan entre els 10 i els 15 € i mig litre d'oli del país està a 17 €, se'n pot esperar de tot.
Hem retornat cap a l'apartament seguin la carretera que porta a Dubrava. No hem parat a altres llocs que podien tenir el seu interès perquè ja era força fosc. Haurem de pujar un altre dia.
Dimarts, 9/09/2025
Al matí, la Dàlia ha sortit amb la taula cap una platja on no hem anat fins ara.
Nosaltres hi hem anat amb cotxe. Quan hi hem arribat, la Dàlia havia seguit cal altres cales més al nord.
La Pepi i jo ens hem recreat veient la platgeta. El nom: Mala Plaza (Platja Petita).
Ens ha semblat que era de difícil accés. A través de les escales que es veuen a l'altra banda de la foto. Després hem trobat un accés fàcil des de la banda que érem. Però hem renunciat a anar-hi.
Un cop ha tornat la Dàlia, hem anat cap a la platja del "poble": la Utjeha Uvala Maslina.
I cap a l'apartamet.
Abans, encara una banyadeta a la platgeta d'allà.
i, ja de camí, encara alguna foto boniqueta
i d'alguna planta exòtica (raïm de moro?)
Com cada matí que la Dàlia surt amb la taula, recollir-la i posar-la a lloc. Aquesta vegada amb supervisió materna.
A la tarda hem tornat a Ulcinj per acabar de visitar la Ciutadella.
Una vegada més, hem gaudit de bones vistes.
D'algun racó bonic.
I d'alguna curiositat
Aguna d'elles, relacionada amb la literatura castellana
I és que fou aquí on va ser conduit Miguel de Cervantes quan va ser fet presoner a la batalla de Lepant. Una estatua recorda a l'escriptor.
I és que no en va, Ulcinj, a l'època, era un cau de corsaris i mercaders d'esclaus. En algun lloc he llegit que hi va arribar a haver-hi 400 vaixells corsaris al seu redòs.
La visita a la Ciutadella l'acabem veient l'estàtua a un altre il·lustre personatje mort a aquesta ciutat: Shabbetai Zvi.
Un rabí jueu de Turquia que va afirmar ser el Mesies.
Hem acabat fent la volta fins l'aparcament on tenim el cotxe, pujant pel típic carrer de poble de costa turístic.
Dimecres, 10/09/2025
Avui hem tornat a acompanyar a la Dàlia a Prozno, a tocar de Budva, on hi ha el centre de buceig amb qui fa les immersions.
La Pepi i jo ens hem decantat per anar a caminar, cap el sud, a buscar uns jardins que ens havien dit que hi havia: els Jardins de la Reina.
Abans hem esmorzat a una taberna (konoba) on, al final, ha resultat que hi hem dinat també.
A tocar, l'accés als Jardins de la Reina
Ens ha cridat l'atenció que, encara que la entrada era lliure per a tothom, hi havia varis punts de control de sreveis de seguretat.
De seguida, s'arriba a una platja prou bonica. Amb no gaire gent i sense gandules ni parasols de pagament. És la Platja de la Reina.
Ens ha cridat l'atenció un edifici bastant gran i singular.
Hem seguit caminant per un camí molt ben mantingut i senyalizat que ens ha portat a una altra platja: la Platja del Rei.
I si a la de la Reina es destacava un edifici gran, aquí n'hi havia un encara més gran.
L'entorn encara es veia més luxós i cuidat i, encara que els edificis no es veien utilitzats, estaven ben conservats.
Des d'allà ja es divisava el complex hoteler d'Sveti Stefan.
El sender que hem anat seguint t'hi apropa amb alguna singularitat especial.
Com aquest monjo (segons ell) tocant música religiosa ortodoxa amb una flauta japonesa.
O aquests nuvis fent la seva sessió fotogràfica, a la que m'he sumat.
Sabiem que Stevi Stefan és un complex hoteler privat situat a la illa/península del mateix nom. Només hi poden accedir les persones que s'allotgen a l'hotel.
Encara que a redos de l'itsme que l'uneix a terra, hi ha un parell de platges públiques on si accedeix a través del sender (molt transitat) que hem seguit nosaltres o amb cotxe. Una d'aquestes platges és aquesta.
La curiositat m'ha pogut i indagant per internet he sabut que la Platja de la Reina deu el seu nom a la reina María Karađorđević (1900-1961) que la frequentava com el seu lloc preferit a l'estiu. L'edificació que hi ha aquesta platja era residència d'algun Alexandre de Rússia, besavi o avi de la reina mencionada.
La veritat és que no he pogut precissar massa la informació ja que era una mica confusa, però per aquí anaven els trets. Alguna relació amb la reialesa iuguslava i els seus progenitors russos tenia a veure.
A l'època de la República Iugoslava, abans de la desintegració d'aquest estat, va ser residència d'estiu del president Tito i de la seva dona Jovanka.
Actualment, segueix sent propietat de l'estat (ara de l'Estat de Montenegro) pero tot plegat (jardins, platges, edificis, ... juntament amb la península de Stevi Stevan, forma part d'una concessió administrativa a una societat amb més d'un 56% propietat de l'Estat i la resta d'Aman Resorts, representada pel magnant grec Petros Stathis.
De camí cap el poblet de Przno, encara hem pogut fotografiar alguna edificació existent a aquests jardins.
Com he dit, hem dinat a la mateixa Konoba Lago on he fet un parell de fotos
De camí a casa, he fotografiat, a Bar, la co-Catedral (¿?) Svetog Petra Apostola (Sant Pere Apostol).
Queda per demà visitar-la. Anuncien mal temps i tocará fer jornada cultural. A veure si podem.
Arribats a l'apartament, banyet a la platja de sota. S'agraeix després d'un dia de calor.
Dijous, 11/09/2025
Avui anunciaven mal temps i hem decidit visitar algunes esglésies i mesquites de Bar. Pel camí hem canviat el pla. Anirem a una església ortodaxa i un petit saltant d'aigua que hem vist al mapa.
Hem preferit fer-ho ara al matí ja que sembla hi ha molt mal camí. Per fer 24 kms. Google Maps indica que s'està una hora. D'aquests 24 kms., 11 (fins a Bar) es fan en 15'. Els altres 13 kms. necessiten 1/2 hora.
La carretera (aviat una pista forestal asfaltada), de seguida puja muntanya amunt. Aquí les muntanyes son imponents i a tocar de la costa. La de Rumija, sota on està el monestir, te quasi 1.600 m. El monestir esta a uns 700 m. d'alçada i el punt més alt del recorregut és a quasi 1.000 m. Però clar, estem partint de la cota 0.
Al començament del recorregut hi ha alguna vista de Bar.
Perduda de vista la costa, les vistes eren molt boniques. O això diuen la Dàlia i la Pepi perque jo poc he vist. No he aixecat la vista de la pista fins a tenir davant el monestir.
En qualsevol cas, és molt bonica. Sobretot per l'espectacularitat de les seves cúpules.
L'església també molt recarregada d'objectes però sense el luxe d'altres.
A l'exterior, un jardi amb fruiters i un joc de campanes.
Visitada l'església del monestir i el jardí, hem seguit fins al caient d'aigua.
Aquí el poc tros de camí (poc més de 2 kms.) encara ha tingut trams pitjors. Per sort no hi havia barrancs però sí algun esvoranc a la carretera d'aquells que, en una part, només queda l'asfalt per sobre i sota és buit.
El saltant no té res d'espectacular. Potser la falta d'aigua.
Però l'interès real està en aquestes figures i grafies esculpides a la pedra.
I la fauna, curiosa.
El que ens hem trobat en diverses ocasions però potser sempre a la mateixa zona, son tortugues mediterrànies campant-les per la carretera o per llocs amb vegetació.
El camí de tornada, el mateix. Però encara ens han quedat ganes de fer una parada per fotografia una església: la Katedrala Bezgresnog Zaceca Blazene Djevice Marije (Catedral de la Immaculada Concepció de la Santíssima Mare de Déu). Des del punt de vista arquitectònic, no tenen el mateix concepte de catedral que nosaltres.
Però era un bon pretex per fotografiar l'Stari Bar.
Ja a Bar, un altre cop al mercat. Difícil defugir fer alguna foto.
Hem dinat en una konoba de tocar al mercat. Ja el primer dia en vam veure varies i ens vam quedar amb les ganes de provar-les. Havui ho hem fet. En una que només servien peix.
No ha estat gens malament. Jo, que no soc de sopes de peix, n'he demanat una. Molt bona. Sobre tot perquè hi abundava peix trossejat.
I de segon calamars a la buzara. Ja ho havia vist a la carta d'algun altre restaurant i em va quedar pendent. Quan l'he vist, he pensat: collons. De primer sopa de peix i de segon sopa de calamars. Però era molt bona. La buzara és una salsa croata.
En aquest cas, les racions, a diferència d'altres llocs, estaven més dimensionades a les nostres costums.
Aquí, quan demanes una copa de vi, t'ofereixen una ampolleta. Jo, amb que sigui de Montenegro, ja en tinc prou.
A més, a aquest país hi ha la fama de que son molt estrictes amb el conduir després d'haver begut.
El preu, molt econòmic: 50 € tots tres junts.
A la tarda hem continuat la visita "cultural" per Bar.
Primer l'església ortodoxa de Sant Jovan Vladimir. Una altre edificació espectacular construida no fa molts anys: es va iniciar el 2006 i es va acabar el 2016.
L'interior recarregat i, aquí sí, luxós. Els agrada destacar que van decorar amb pintures quasi 4.900 m2.
A pesar de la tempesta que s'anunciava (i que no ha arribat a caure aquí),
hem passat per la Co-Catedral Catòlica de Sant Pere. Una categoría d'església que jo desconeixia i on hem trobat tancat l'accés al seu interior.
Aquesta església va ser construida entre el 2006 i el 2014.
Per rematar la jornada, hem anat al Džamija Selimija i Islamski centar (Centre Cultural Islàmic). Aques nom sol, al nostre país potser ja posaria els pèls de punta a molta gent. Aquí és una denominació i un tipus d'entitat que hem vist en més d'una localitat.
Aqueta mesquita és la més gran de Montenegro i va ser construida entre els anys 2002 i el 2014. Una autèntica competència entre organitzacions religioses per fer-se visibles a Montenegro.
L'unica manera d'abastar-ne una visió "àmplia" ha sigut amb la foto que ja vaig penjar el dia 6.
Però tampoc permet apeciar-ne la seva envergadura. Ho faré amb una foto d'internet.
Aquest edifici religiós, sí que estava obert al públic i hi hem pogut accedir. La Dàlia amb el cap cobert i per la porta d'accès que condueix dorectament al lloc destinat a les dones. Jo, descalç, per la porta gran.
Tampoc té l'exuberància de les esglésies ortodoxes, però hi ha alguns detalls de certa qualitat (el terra vermell de la foto anterior és una alfombra flonja, flonja, flonja).
Per la part del davant de la mesquita, una edificació en forma semicircular que li dona un aire de fortaressa i que està formada per sales de reunions, de formació, ... i un bar restaurant en el que estaven menjant alguna gent (eren quarts de si de la tarda).
Jo he tingut ocasió de beure una cola de la marca Nefes, produida a Serbia. Una alternativa a la Coca-cola americana que aquí s'està convertint en un símbol de la lluita palestina al promoure, aquesta empresa, projectes solidaris amb el poble palestí
I amb això i agraïnt que el mal temps no ens hagi aigüalit el dia, hem marxat cap a l'apartament.
I la Dàlia i jo en l'hem anat a aigüalir a la platgeta de prop de "casa".
Divendres, 12/09/2025
Avui ha sigut dia de poques fotos. Un dia apàtic.
La Dàlia ha sortit a fer taula.
La Pepi i jo, hem anat a la platja del "poble" on hem estat fins l'hora de dinar. Banyets, anar i venir de la Dàlia i anar-hi anant.
La tarda no ha sigut molt més profitosa. Hem intentat acabar de fer l'tinerari per la muntanya que fa dies vam deixar a mitges. Aguna cosa hem fet però no li hen tret tot el suc.
Tortugues per la carretera i vaques.
Una dona al seu darrere i un home colaborant activament ... al volant d'un Mercedes no especialment nou.
Ens hem arribat a xaferdejar a un camping que haviem vist al mapa
un parell de fonts
i un arbre ben peculiar: completament foradat de dins. Només li queda la capa exterior.
Llàstima que la reconversió en seient (per esperar el bus?) li fa perdre atractiu fotogràfic.
Dissabte, 13/09/2025
Finalment avui ens hem decidit a visitar l'Sakadarsko Jezero (Llac Skadarsko). És un llac que te la consideració de Parc Natural i fa frontera entre Montenegro i Albania.
Un dels punts neuràlgics del llac és Virpazar, una petita localitat al nord-oest del llac que concentra la pràctica totalitat del serveis d'oci i turisme d'aquest parc.
Molt turística
Encara té algun raconet bonic.
I aquí t'ofereixen molts serveis per visitar el llac.
Amb vaixells per a grups nombrosos
Reduits
Amb kaiak o taula
Inclús sortides molt matineres per fer observacions d'aus. Hi ha molta diversitat. Però quan nosaltres hi vam arribar, les aus ja estaven fent la primera migdiada.
Excepte algun martinet blanc que anava despistat.
Curiosament, aquí encara es conserva un memorial per un membre del Partic Comunista de Iugoslàvia, mort el 1941 (data de l'ocupació d'Iugoslàvia per les forces de l'Eix) amb només 34 anys. No he pogut aclarir res més d'aquesta persona.
Des de Virpazar surten dues carreteres. Totes dues transcorren per poblets que produeixen vi.
Nosaltres hem agafat la variant de l'esquerra que voreja la part montenegrina del llac i et porta a tocar amb la frontera d'Albania i, d'allà, a Ulcinj.
Sabiem, per la durada que indicava el Google (40 kms., 1 h. 30'), que la carretera seria complicada. Però la realitat ha superat totes les espectatives. En bona part de la ruta, la carretera en tan mal estat com la que ens va portar fa uns dies al monestir de Sant Sergi Radonej i amb uns penjats encara més profunds que aquella.
Només sortir de Virpazar, ja comences a pujar. El que et dona unes panoràmica del llac molt interessant.
Aquesta ruta destaca la construcció amb pedra seca.
I per la carretera et pots trobar de tot i en abundàcia.
Autocaravanes, turismes, camions, ... A la foto es pot avaluar la seva amplada.
Quan dic de tot, vull dir de tot.
Però les vistes és el que més impacta.
A Godinje, un poblet del recorregut, he visitat un monument a veins de la zona morts a la Primera i a la Segona Guerra Mundial. D'aquí, el juliol del 1943, va partir un grup de 19 partisans veins del poble per atacar i lliberar Virpazar en mans de l'exèrcit feixista italià,
Més endavant, el Cementiri de Gornja Seoca
Segons algunes informacions, a aquest poblet hi ha un altre monument als morts per les guerres mundials. No ho hem sapigut fins més tard i, per tant, no ens hi hem acostat.
Hem seguit una estona més, fins a un poblet de nom Donji Murici.
on hi ha un camping. Allà hem dinat.Es feia tard i no hi havia simptomes de que trobéssim res fins molt més endavant.
Després de dinar, hem descansat i relaxat una mica. La carretera s'ho portava. He aprofitat per fer un tomb pels voltants i encara he pogut fer alguna fotografia bonica.
I d'alguns cormorans i un martinet.
I hem seguit la ruta, sense més sorpreses que la dels rucs i mantenint la bellesa del paisatge.
D'aquesta manera hem arribat al límit amb la frontera d'Albania i, d'allà, cap a Ulcinj i cap a l'apartament.
Un pèl més de100 kms. i tres hores efectives de conduir pe una carretera de les "normals" d'aquí. Infernal al nostre país.
Banyet a la platgeta propera i a recollir-nos. Demà, la Dàlia farà submarinisme i ens tocarà llevar-nos d'hora.
Diumenge, 14/09/2025
Tampoc ens hem tingut de llevar tan d'hora. La sortida de la Dàlia ha sigut a les 10 h.
Això ens ha permès llevar-nos més "normalet".
De camí a Przno, ens ha parat la policia per excés de velocitat. La veritat és que es fa molt difícil conduir per aquest país. Un dels motius és aquest de la velocitat. A la principal i única carretera hi ha un constant canvi de velocitats permeses. Des de la general de 80 km/h (la que menys vegades et permeten), a un regitzell de 40s, 50s, 30s, 60s (pocs) ... sense un aparent criteri clar. Us asseguro que és fa molt difícil mantenir una velocitat de 50 km/h. (la més habitual). Menys quan veus et passen cotxes que tampoc és que corrin massa. Igual van a 70 o 80.
Aixó doncs, finalment ens ha parat un policia a la carretera. Ja n'haviem vist algun dies enrere en aquest trajecte. Sempre un policia sol amb un vehicle estacionat al seu costat.
El policia està fora del cotxe, a peu de carretera, i va equipat amb un radar de ma. És com un termòmetre d'aquest que s'han posat de moda a partir de la pandèmia però més gran. Deu fer uns 35/40 cms. de llarg. per uns 15 x 15 de "diàmetre". Quan vas en direcció a ells, t'apunten amb aquest artilugi i a la pantalla els indica la velocitat.
Ens han demanat els papers, primer els del cotxe i d'aquí no han passat. Aquí els cotxes, a més del permis de circulació (practicament igual que la d'Espanya), porten una targeta de plàstic que deu ser l'equivalent a la nostra fitxa tècnica. No sé si allà hi ha algun indicador de que és un cotxe de lloguer o què però quan l'ha vist "de lluny" ja ho ha seguit i ens ha perdonat la vida.
Una experienceta més.
A Przno, mentre la Dàlia ha sortit a fer la immersió,
jo m'he estat banyant a aquest raconet.
I a fer alguna foto boniqueta.
Aquí també he trobat una placa d'homenatge a partisans morts a la Segona Guerra Mundial:
Hi diu (en cirílic):
En memòria dels caiguts participants a la lluita del NOR (Moviment Popular d’Alliberament) - 1941–1945
Mitrović I. Vido
Mitrović I. Lazo
Mitrović T. Paso
Mitrović R. Milijar
Kalić N. Radomiro
15 de desembre de 1943, Sunđer
Sveti Stefan
Després a dinar a l'apartament i a la tarda descansar, plegar taula, fer maletes ... i el banyet de comiat.
Dilluns, 15/09/2025
Activats, nets, polits i empolainats i amb tot recollit deixem l'aparrtament i sortim cap a Tivat.
Son, com a la vinguda, 75 kms. i el Google Maps ens anuncia més de dues hores de camí.
Bona part del tram final està en obres i, a part de les dificultats habituals, quan vam venir era diumenge i les obres etaven parades. Avui no, i hem trigat una mitja hora més.
En un moment donat, Google Maps ens ofereix una ruta alternativa que escurça 27' la durada del trajecte. L'agafem i ens tornem a trobar amb una pista mal asfaltada, que puja i baixa turons, amb curves, trossos encara més estrets, ... En fi. No m'he parat a cronometrar el temps, ... per no posar-m'hi nerviós.
La carretera (la principal de tot el país), aquí també passa pel mig de la ciutat i hi hem pogut veure, una vegada més, un taxi com aquest
Aquí es fa palès, també, l'amplada de la carretera.
L'apartament prou bé per passar-hi una nit dues persones. I el preu, encara més: no arriba als 60 € amb la taxa turística inclosa.
Hem sortit per dinar a algun lloc. Però no hem trobat res prou a prop i feia un sol de justícia. Hem acabat comprant menjar fet a un Supermercat i hem dinat a l'apartament.
A la tarda ha marxat la Dàlia cap a Dubrovnic en bus, a l'estació de busos de Tivat. Farà nit allà i demà agafarà l'avió cap a Edimburgh.
Després de descansar, hem tornat el cotxe a l'aeroport hi hem anat a sopar cap a la zona del port i on hi ha més ambient i restaurants, bars, ...
La veritat és que no hem vist gaire bé res doncs ja era fosc. Hem entrar a un restaurant que ens ha assemblat bé i l'hem encertat.
Amb música d'acompanyament
I cap a dormir. Demà matinarem més del compta ja que, a aquest aeroport, no es pot fer el check-in per internet i ho has de fer tot al mostrador. Intentarem que el tràmit no ens endarrereixi més del compte.
Dimarts, 16/09/2025
A l'aeroport hem esperat una bona estona. La facturació del nostre vol no s'obria fins a les 9 i noaltres a les 8 ja era'm allà.
Els tràmits molt ràpids, passar controls de policia i seguretat i a esperar a la única sala que té l'aeroport.
En acomiadem de Crna Gora
i agafem l'avió cap a casa. Bé. Fins a Barcelona.
