Divendres, 20/03/2026
Arribem, un vegada més, a Edinburgh. N'és la vint-i-dosena.
Hi estarem unes poques setmanes.
Les paelles, espectaculars. Una darrere l'altra. De carn, de marisc, vegetariana, ...
Força estona de cua, però ha valgut la pena.
I més, tenint en compte que el valencià ens l'ha obsequiada gratuitament.
La Colla, ... doncs amb 8 anys menys.
Més endavant, hem fet una segona parada a l'esglèsia de St. Conan.
És una església molt bonica, museitzada, en constant procés de restauració i que ha donat molt de si per fotografiar. També a l'interior.
Aquesta església està contruida tocar del Loch Awe, igual que el Kilchurm Castle que es pot veure des d'aquí.
Oban ja estava molt a prop (32 kms.) i hi em arribat seguint una carretera i paisatges molt semblants als que hem fet fins ara: llacs, rius, aigua per tot arreu i, no obstant, el peculiar i repetitiu color cremat dels paisatges de les Hihglands.
I, per acabar el dia, una petita volteta abans d'anar a dormir. Demà no podrem fer-la. Hem de ser al ferry abans de les 9 del matí.
He pensat que ja tindria ocasió de fer-ne alguna més quan passessim per davant amb el ferry.
També, i abans de salpar, de la McCaig'sTower.
El far Eilean Musdile
just abans d'arribar al port de Craignure, ja a l'illa de Mull.
L'illa de Mull, forma part del grup de les Hebrides, més en concret de les Hèbrides Interiors. Amb uns 875 km2, i 3.500 habitants, actualment és un destí turístic molt apreciat per la població d'Escòcia i, també, de tot el Regne Unit.
Instal·lats, dinats i descansats, hem anat cap a Fionnphort. El punt des d'on surt el ferry que va fins a Iona.
Quan anàvem cap el cementiri a fer alguna foto
Ens ha avançat un home (caminant) que anava cap a casa seva i s'ha / ens hem enrotllat. Ens ha preguntat si teniem temps i volíem anar a veure una exposició a casa seva.
hem anat a la sala on hi havia una exposició d'objectes esculturalitzats, quadres, collages, ... tots ells fets a partir de restes de ferro recuperats de llocs on havien sigut abandonats o havien anat a parar.
Sortim a fer una caminadeta fins a un lloc anomenat Camas Tuath
no imagines l'entorn idíl·lic que hi trobaràs
Tot a tocar del mar
Abans d'anar a "casa" a dinar, ens hem arribat fins a Ardalanish, a pocs kilòmetres del cottage.
també vam poder gaudir d'una visita al passat: veure teixir amb telers dels anys 60 o 70 i que van arribar a aquest lloc on els han donat encara una llarga vida.
La tornada, ara sí, cap el cottage per dinar es va allargar més del compte: un grup de vaques es va ensenyorir del camí una bona estona. Fins que va apareixer, en sentit oposat un cotxe del que va baixar un pagés, garrota en mà, a qui nom va caldre ni apropar-se ni cridar: només alçant el basto, a més de 50 m., les vaques van deixar lliure la carretera (¿?).
Des d'allà, vam agafar una carretereta en direcció a Eorabus. Un altre llogarret a tocar del mar
Per salvar un riu que passava a tocar el primer tram del ecorregut.
Amb bernat pescaire inclòs que, a la tornada, es deixaria fotografiar millor.
i el bernat pescaire, ja de nit.
Un matí bastant aborridot. El temps no acompanya gens.
Una mostra del que he mcomentat de les botigues de la zona la tenim aquí. Aquesta és la més gran de les tres que hi ha a la zona:
Aquests dos passadissos i el que es pot veure al fons.
A la tarda el temps s'aclareix una mica i anem cap a la zona de Fionnphort. Des d'allà agafem direcció sud. Com de retorn però per una altra zona.
Com en tantes coses, un altre concepte de camping. Molts no deixen de ser camps, prop de granges. sense cap tipus de serveis.
i les seves companyes de paisatge
El trajecte és molt curt i ràpid
L'imatge de Saint Columba's Abbey (o Iona Abbey) domina tot el trajecte. La seva visió tant borrosa augura que el temps no serà l'esperat.
Desembarquem.
i agafem un carreró del que no he pogut recuperar cap foto aprofitable com tampoc de les vistes que tenia. Alguna cosa avisava la màquina.
Entro un moment a veure el cementiri de l'abadia, la capella de Saint Oran's Chapel i fer-ne alguna fotografia.
i pel Monastery of the Dormition of the Mother of God and all Saints of Iona (Monestir de la Dormició de la Mare de Déu i de Tots els Sants de l’illa d’Iona). Pel que hem vist després prop de l'allotjament on ens traslladarem demà, és una comunitat religiosa ortodoxa.
L'entorn es va tornant més ferestec
Tornem per dinar i després ens apropem a l'abadia.
Sortint de l'església, dues creus celtes.
Si una és la de Sant Joan, l'altra és la de Sant Martí. Però no em pregunteu quina és cada una. La de de Sant Joan és una reproducció de l'original. La de Sant Martí té més de 1.000 anys.
A la tarda volíem anar cap a la part sud de l'illa o, al menys creuar-la de llevant a ponent, pero hem acabat aquí. Ja estavem prou molls, seguia plovent i m'havia carregat la màquina bona de fotografiar.
Divendres, 27/03/2026
Avui deixem el cottage de
Bunessan per anar a instal·lar-nos a la banda nord de l’illa.
De bon matí, els propietaris ens
avisen de que hi ha problemes amb els ferris de la principal línia que uneix
l’illa amb la mainland, per si hem d’allargar la nostra estada. Si fa
falta podem comptar amb el cottage.
Els hi agraïm però encara ens
queden dies per davant abans de tenir d’agafar el ferry.
Segons el mateix Google Maps, hem
de donar una bona volta ja que la carretera que seria més curta porta mesos
tallada per esllavissades i encara no es sap quan hi treballaran. Ho fien molt
llarg.
Ens marca que hi ha 90 kms. hi
que trigarem 1h. i 45’ en fer-los. Molta gent diu que, a la realitat, hi has
d’afegir “una bona estona més”. És així. A nosaltres no ens preocupa massa.
Tenim previst fer una parada a meitat, més o menys, del trajecte, fer una
caminadeta i dinar.
Sobrepassem Craigmure i,
efectivament, cap ferry amarrat i cap cotxe fent cua esperant que n’arribi
algun.
Al començament, és un camí ample envoltat de bosc
Que arriben a tocar el mar.
I, a algun lloc, marquen racons molt bonics.
Tot seguint un bosc espectacular.
A algun moment veiem algun bernat pescaire.
I alguna foca que no podem fotografiar millor al no portar un objectiu més potent. Però és que em fa tanta mandra carretejar el 150-600 !!!
A la vista de l’altre aparcament que és l’inici i/o final d’aquest itinerari, donem mitja volta i tornem al lloc on hem començat.
Quedem molt confiats en que
nosaltres no haurem d’utilitzar aquest ferry. Si ho hagéssim de fer, faríem 105
kms. més per carretera per arribar a Oban. Però encara falta una setmana per
la tornada i veiem molt llunyana aquesta possibilitat. No sabíem que a Mull també tenen el seu problema de Rodalies.
Al mateix moll hi ha un servei de bar i allà mateix dinen.
Ens confirmen que els dos
ferris que operen Craignure-Oban s’han espatllat i que estaran un dies a estar
operatius. Ai, mare!!!
La Skunk Cabbage. Després,
fullejant una guia de vida silvestre a Mull, ens assabentarem que és una especie invasora, arribada de pocs anys a Escòcia i que, precisament, només es troba a
aquell loc.
Reprenem camí i arribem a Kilninian Cottage, el nostre destí i habitatge durant uns dies.
Aquest cottage està dins d’una explotació ramadera davant el mar.
Per accedir-hi des de l’entrada a la finca, tens el bestiar molt a prop.
Les temibles i buscades (per fotografiar-les) vaques de les Hightlands ara les tinc, sense cap tanca que em protegeixi, a tocar d’un tiro de fotografia.
El cottage és un “autèntic” i encantador cottage antic
i amb unes vistes molt boniques
De camí al cottage, a tocar, m’ha cridat l’atenció un habitatge amb un creu similar a la que vam veure a Iona.
He pensat que podia ser algun
centre religiós, però el nom a la tanca (Lunga Cottage) m’ha fet canviar d’idea.
Aquest cottage està a tocar d’una esglesiola i un cementiri molt bonic.
Que permet fer algunes fotos a aquest element que tant m’agrada.
Amb la seva creu celta inclosa.
Les vistes, des d’allà, també son molt boniques.
La Dàlia ha mirat si la porta de l’església
estava oberta i ... ha sortit mig esperitada dient que s’havia trobat darrera
una monja tota de negre. Li he dit que no podia ser. Que les sacerdotesses anglicanes
no anaven tant guarnides. Als actes religiosos acostumen a portar una túnica o
casulla similar a la dels capellans. Però ella, que no. Erre que erre.
No ha parat fins que, a internet,
ha trobat que, efectivament, era un església (monestir) ortodox. Intrigat, ho
he mirat i, efectivament, és l’església de les monges ortodoxes, en aquest cas,
del Monastery of All Celtic Saints, la branca femenina del centre que
vam veure a Iona amb una creu similar a la façana que no vam saber interpretar.
El centre d’Iona es diu Monastery of
the Dormition of the Mother of Gog and all Saints of Iona (Monestir de la
Dormició de la Mare de Déu i de tots el Sants d’Iona). Obvio comentaris.
Sembla ser que la comunitat d’Iona
es va iniciar el 2010, quan van assumir la direcció d’aquesta església
protestant que havia sigut desconsagrada. Destaquen la seva voluntat ecumènica
(aquí a Kilninian tenen membres del Canadà, Regne Unit, Romania, Estats Units,
...) i que els seus actes religiosos sempre s’ofrenen en anglès. Depenen del Patriarcat
Ortodox de Romania.
L’història de l’esglèsia de Kilninian es remunta al segle VI i es fa crear aquí perquè a tocar hi ha una font d’aigua (el pou Sagrat de Sant Ninian, una font dedicada a Sant Ninian i amb fama de tenir poders curatius miraculosos).
Posteriorment, l'església va ser dedicada
també a Sant Cuthbert.
De fet, un altre element ens hauria d’haver donat alguna pista abans: la campana de l’església està instal·lada fora de l’edifici principal. Una característica de les esglésies ortodoxes de molts països.
En fi. Que sí, que la Dàlia havia vist una monja vestida de negre de cap a peus. I, més endavant, jo també.
A més de la llista de preus, hi
ha un potet amb canvi i un número de compte per si no portes cash i vols fer
una transferència. Aquí no existeixen els bizums.
Uns dies després ens assabentem
de que posen producte cada dia sobre les 9, que accepten comandes i que, si
estàs molt apurat i no tens pa i ells tampoc en tenen de fresc, te’n poden
servir algun de congelat que tenen per casos d’aquest tipus.
Realment ha sigut una experiència
agradable.
Després d’esmorzar, marxem cap a
Tobermory, el poble més gran de l’illa i on l’afluència de turisme fa que hi
hagi més serveis. Bàsicament botigues, restaurants, farmàcia, ferreteria,
premsa i llibres, gasolinera, destil·leria de wisky i tot tipus d’allotjaments:
hotels, bed&breadfast, cases rurals, ...
De camí, passem per Dervaig, un poble que trigarem dies en apreciar-ne els atractius.
Per arribar-hi, pugem i travessem
unes extensions immenses i ondulades que em fan pensar en les narracions de la Nan
Shepherd a La muntanya màgica.
I, entre Dervaig i Tomebory tot
un seguit de lochs: el Carnain an Amais (foto 9)
Tobermory és la localitat més gran de l’Illa de Mull (uns 1.000 habitants) i la seva façana marítima és molt fotografiada pel seu acoloriment.
Fem algunes compres i passegem una mica. Això ens permet fer alguna foto curiosa.
Que em fa pensar amb el rellotge
dels pescadors de la Barceloneta
O com aquest cotxe antic, en funcionament encara
una destil·laria de whisky
Després de passejar i fer algunes
compres per Torbemory, agafem camí de Glencorm Castle. La idea és fer una
caminada des del castell fins a tocar el mar.
Però l’espectacularitat del
castell fa que hi fixem la mirada i... l’objectiu. Sobre tot a la tornada.
El camí asfaltat ens deixa a un
aparcament a tocar del castell que es comença a mostrar, sense la majestuositat
que veurem despres, però que ja crida l’atenció.
Es voreja el castell per sota i ja s’albira el paisatge que ens acompanyarà tot el camí.
amb el mar al fons.
A prop del camí del castell, però
no massa per no confondre’s amb ell, uns pocs habitatges. Dependències del
mateix castell?
Trobem un standing stones (menhirs col·locats en cercle o en altres formes geomètriques)
I ens seguin endinsant en aquests
prats immensos i, a vegades, esteparis. A mesura que ens apropem al mar es veu el
seu caràcter brau.
Al final del recorregut ha d’haver-hi les
restes d’un antic fort (Dùn Ara), però la veritat és que no ens hi
apropem prou com per veure’l. Els núvols negres augmenten i sembla que ens
mullarem de retorn. A tocar d’aquest penyal, tornem enrere.
I així és, un xàfec curt però
intens que deixa un arc iris complert. Tan complert i gran que no l’abasto amb
l’objectiu obert a 28 mm.
Però d’una potència inusual per a mi.
Al final de recorregut, ens apropem a la part de davant del castell, que es mostra amb la mateixa fermesa que tot el paisatge que l’envolta.
En realitat, a aquesta illa, la
natura, el paisatge i el clima ...
reflecteixen una imatge feréstec i agrest.
Caminada curta també, però tant bonica com totes les que hem fet fins ara. I amb sol molta estona.
4 kms. en total entre anar i
tornar.
Diumenge, 29/03/2026
Avui és el meu aniversari. 73
anyets. Em sento vell. Però bé, pitjor serà no sentir-me. Per tant, seguirem
amb tota l’alegria i il·lusió que puguem.
A primera hora ja s’olora el que
serà el pastís de la celebració d’aquest aniversari
El Marc Oriol m’ha regalat un
dinar de restaurant i hem tornat a Torbemory. Estona aprofitada per passejar i
fer alguna nova foto.
Després de gaudir d’un àpat amb
productes del país.
Agafem camí de tornada cap a
Kilninian.
Abans intentem fer benzina. En
tenim suficient però no volem apurar més del compte ja que ens diuen que hi ha
problemes d’abatiment. I, efectivament, així és: a la gasolinera de Tobermory
no n’hi ha. Els ferrys Oban-Craigmure segueixen sense operar i això fa que
totes les gasolineres de l’illa no en tinguin. No és que siguin masses: tres en
total.
I no especialment espectaculars.
O sí. Tot depèn del que destaquem com a espectacle. Però segur que, també en això, és un model diferent al d'altres llocs.
Ens diuen que, possiblement, un
dels dos ferrys que operen la línia, demà començarà a funcionar i això permetrà
que arribi gasolinera. Però tot penja d’un fil. Veurem com va demà.
DE camí de tornada, als altiplans
que hi ha entre Dervaig i Kilninian, avistem un grup de cabirols. Son el
primers que veiem aquests dies.
Arribats a Kilninian, acabem el
dia fufant espelmes i celebrant el meu aniversari.
Dilluns, 30/03/2026
Estem sota la síndrome de la
“falta de gasolina”.
La Dàlia truca a les tres
benzineres de l’illa. Totes segueixen confirmant que no tenen ni gasolina ni
gasoli i que esperen n’arribi avui mateix, però sense donar-li cap seguretat.
Decidim que farem turisme de
proximitat i ens proposem anar a “comprar pa” a peu.
 |
Son uns 5 kms. d’anada i 5 de
tornada.
Per carretera, la carretera
principal de la zona on estem.
 |
La caminada ens permet gaudir de la
vista de nombroses cases per les que passem.
Algunes més boniques que altres.
Però totes interessants.
Aquesta casa dona nom a
tota aquesta zona, encara que jo sempre parli de Kilninian.
El trajecte també ens permet
gaudir de vistes boniques del mar que aquí n’hi diuen Loch Tuath.
I d’algun raconet bonic
L’oca comuna o vulgar (Anser
anser)
I les ovelles
I, no podia ser menys, també a
aquest racó de mon les trobem
A la tarda, seguim amb el
síndrome de la gasolina i seguim sortint per la zona. Decidim anar fins a la
platja d’aquí. Aquesta sí que porta el nom de platja de Kilninian.
També en això, el concepte de
“platja” no coincideix amb el nostre. Geogràficament, sí. No hi ha dubte. Però
com a espai de lleure, res a veure amb les nostres.
Des del cottage, travessem la
carretera i ens endinsem als prats que hi ha, tot sortejant algun baixant
d’aigua.
D’aquesta manera arribem als
penya-segats. A baix el mar.
Al fons s’albira alguna entrada
del mar. Alguna d’elles pot ser la platja.
Efectivament, alguna, des d’on
som ja es veu que te aspecte de platja.
Seguint el penya-segat se’n troba
alguna d’altra menys amable
A un dels prats, hi veiem una
tanca i ens hi apropem.
I efectivament, allà trobem un
corriol més marcat que va baixant cap arran de mar
Que ens apropa a la platja que
veiem des de lluny
Arribats allà, seguim un tros més
per veure com és el següent entrant de mar. Però no és més que una “platja”
pedregosa sense més interès.
 |
Ens crida l’atenció l’estri que
hi ha al capdamunt del roquisser que separa les dues parts.
Ja l’hem vist en algun altre lloc
i, després, ens assabentem que serveix per jugar a disc golf. El que no
acabem d’entendre es com i qui coi juga a res en aquell monticle rocós.
Fem camí enrere i tornem cap el
cottage.
Dimarts, 31/03/2026
El primer que fem és confirmar
que ja hi ha combustible a l’illa. Decidim anar a comprar-ne a Torbemory ja que,
així, aprofitarem per fer una ruta que ens ha de portar fins un far, molt a l’extrem
nord de l’illa.
Els fars, al menys alguns, aquí a
Escòcia tenen una certa espectacularitat i m’agrada veure’n i fotografiar-los.
Quan arribem a Tobermory, el
temps no és gens atractiu però anuncien una millora a partir del migdia.
No obstant, ja estem acostumats que a aquest país
no pots estar més pendent del compte del temps. A no ser que sigui espantós, has
de fer el pla que tinguis previst i sortir-te’n com puguis.
Deixem el cotxe a un aparcament
que hi ha al començament de l’itinerari i seguim una pista forestal amb molt de
bosc. Sobre tot, al principi.
Després, hem trencat per una
pista que ens ha anat apropant al mar.
Passant per les runes de Penalbanach.
Fins arribar a una mica de caseta
per observar la fauna del lloc. Nosaltres només veiem corbs marins
i alguna foca.
Comencem a caminar buscant la
manera d’arribar al far, però aquí constatem que no hem agafat el camí correcte.
Hem seguit les indicacions d’una
petita guia de caminades per la illa de Mull que ens ha apartat del camí del
far.
En fí. No sempre les coses poden
sortir rodones.
De tornada encara unes altres ruïnes
I seguim la ruta fins l’aparcament,
en bona mesura per la mateixa pista del començament.
En total, un pèl més de 7 kms.
Em quedo sense veure i
fotografiar el far i m’haig d’acontentar en el que aquí en diuen shepherd
hurt (cabana de pastor) i que a mi em semblen carromatos de gitanos
restaurats.
Aquests els hem vist passant pel càmping
de Tobermory
Però també n’hem vist a altres
llocs de l’illa com a petits bungalows en lloguer.
A la tarda fa més mal temps i, si
hi afegim una mica la frustració del matí, decidim quedar-nos al cottage.
Jo surto a fer un tomb pels
voltants, pel que sembla la finca on estem.
Intento resseguir els límits.
Al principi semblen clars i, fora
límits, hi ha algunes casetes més.
Però aviat, desapareixen els
límits i entres en unes zones inabastables. Puges un turonet pensant a veure
que es veurà al darrere i trobes una bona extensió de prats, amb les seves
ovelles i amb una altre turó al final.
Puges el següent turó i et tornes
a trobat el mateix. Vaig repetir l’operació dos o tres turons més i, veient que
allò no tenia fi i que la boira s’anava espessint, vaig decidir retornar al
cottage.
Hi vaig arribar pel darrere
Dimecres, 1/04/2026
El dia comença molt tapat i
plovent força. Com que anuncien que millorarà a partir del migdia, decidim
quedar-nos al cottage el matí i sortir a la tarda.
Dinem d’hora i marxem ben aviat
cap a Calgary.
Calgary és un llogarret de costa
amb un cert prestigi a aquest país per la seva platja. Una de les més
boniques d’Escòcia.
Crida l’atenció que, a Escòcia, hi ha algunes
platges amb sorra blanca. En clar contrast amb les més fosques.
La sorra d’aquestes platges no és
sorra provinent de l’erosió de materials minerals si no de restes marines,
especialment petxines, triturades de manera natural pel moviment del mar.
Aquest tipus de platges és
exclusiu d’Escòcia i Irlanda, a excepció feta de les platges caribenyes amb qui
els escocesos els agrada comparar-les. Aquest fons blanc que s’estén cap dins el
mar, fa que, en dies assolellats, l’aigua agafi una tonalitat blau turquesa
molt bonic.
Arribats a Calgary, agafem un
caminoi que va vorejant la riba dreta de la badia.
En direcció a les restes d’un
antic moll
Arribats allà, agafem un altre
sender que s’enfila i s’endinsa una mica terra endins.
Al mapa, havia vist unes restes
que interpretava com a un standing Stones i que han resultat ser les
restes d’un antic poblet.
Després ens assabentem de que
aquest poblet (Inivea) va estar habitat fins a les darreries del segle XIX quan
el nou propietari de les terres va decidir expulsar-ne els habitants i poder dedicar-les
exclusivament a la ramaderia d’ovelles.
Diu la història que els expulsats
van marxar, des d’aquest mateix moll, cap al Canadà sent els fundadors de la
localitat d’allà anomenada, també, Calgary.
Altres versions menys romàntiques
diuen que la ciutat de Calgary, al Canadà, porta aquest nom perquè és el que li
va donar un militar relacionat, per amistat o familiarment, amb el propietari de les
terres del Calgary d’aquí.
Reprenem el camí de tornada i,
constatem que, com a molts llocs rurals, també d’Escòcia, s’amuntega la
ferralla i altres restes als llocs més inversemblants.
Fem l’aproximació al punt de
sortida, novament, amb bones vistes de la platja.
I al castell del poble
Ens aturem a una xiringuito
molt popular però ja tancat a l’hora que hi arribem.
Seguim i ens adrecem a un parc on
hi ha instal·lades algunes obres d’artistes de la zona, l'Art in Nature.
Hi fem una passejada.
Hi ha algun raconet prou bonic
I una cabana que lloguen per
fer-hi estades
Finalitzada la visita, ens
encaminem cap on hem deixat el cotxe.
Passem prop del cementiri del
lloc.
I ens acomiadem de Salgary.
De camí “a casa”, encara ens
aturem per fer alguna fotografia. El sol,
que ens ha acompanyat bona part de la tarda, fa que el paisatge llueixi millor.
Dijous, 2/04/2026
Avui és el darrer dia que podrem
fer alguna cosa a l’illa. Demà marxarem. Del cottage d’hora. El Ferry el tenim
a mig matí.
La Dàlia havia organitzat fer una
volta per les illes d’Ulva, Staffa i Treshnish. És una sortida organitzada que
et permet veure, en vaixell, des del mar, la costa d’aquestes illes,
desembarcar en alguna, observar fenòmens geològics i fauna diversa (entre
altres coses els frarets).
Son sortides que sempre pengen
d’un fil, depenent de la climatologia i, segons l’època de l’any, amb
dificultats per veure segons quin ocell.
Aquesta vegada, ja uns dies abans
ens van comunicar la cancel·lació de la rura per mal tems.
Nosaltres vam decidir anar a fer
una caminada per l’illa d’Ulva.
Aquesta és una illa a la que
s’accedeix travessant, en barca, un braç
de mar de poc més de 150 m.
No deixes gaire enrere el punt de
sortida
Que ja estar a tocar a l’altra
riba. I el primer que veus, a part de la taquilla (cony, m’acabo d’assabentar
que guixeta no és correcte en català. Que el correcte és taquilla) on s’aixopluga
el que fa el servei de barquer, és la Boathouse, una edificació que dona servei de bar i
menjars.
Una mica més enllà, la Sheilas
cottage que es considera un vestigi dels cottages d’antiga construcció.
I ens encaminen cap a un dels
circuits senyalitzats que volem fer
Diuen que les Highlands Cows
son molt pacídiques
Però una cosa és fer-los una foto
amb el zoom a 150 i l’altra passar-los a tocar
Seguim caminant i passem a tocar
de l’ Ulma House, actualment en procés de recuperació per art d’un
matrimoni australià que el vol convertir en hotel.
L’itinerari va resseguint la
costa sud.
Per acabar endinsant-se cap a l’interior
Amb algun pas de tanca típica d’aquest
país
I racons que, ja per repetits, no
deixen de ser molt bonics.
Fins aquí, hem trobat algun element
vell significatives de la cultura agrícola i ramadera del país.
Des del turó, quan iniciem la
baixada cap la costa nord de l’illa (l’hem travessada de sud a nord), podem
veure, a la llunyania, unes almadraves encara en actiu.
I quan ja arribem a baix, trobem
l’església (en desús) de Telford.
Seguim camí, en direcció oposada
(d’oest a est) per encaminar-nos al punt de partida.
Pel camí, encara paisatges molt
bonics
La darrera vista de l’església
I alguna casa a tocar del camí
Fins arribar al moll on agafem el
ferry per creuar fins on hem deixat el cotxe.
Una nova descoberta amb una
passejada de poc més de 6 kms.
A la tarda en apropem a Dervaig,
el poble que hem creuat unes poques vegades per anar a Tobermory.
Hi anem per recollir un encàrrec
de la Dàlia, i ens trobem amb una botiga
Que, a més de ser el Post
Office del poble
És un petit, però ben proveït,
supermercat.
Al sortir fem un tomb molt curt
pel poble. El que veiem, sense sortir gaire del cotxe ja que plou, ens agrada.
I ens proposem que, si mai tornem
a aquesta illa, aquest pot ser un bon punt per fer-hi estada.
Acabem la visita, fent una
darrera fotografia de l’església.
Divendres, 3/04/2026
Ens llevem aviat. Segons el
Google Maps tenim uns 45 kms. i 45’ de trajecte fins a Craignure. Però ja fa
dies hem après que has d’augmentar un 50% els temps que indica.
Ens venen a acomiadar els veïns
Només falten les vaques de les
Highlands.
Arribem a Craignure amb temps
suficient per anar a fer un cafè i un scone a un bar del poble.
I, tal com vam venir, deixem
enrere l’illa de Mull amb l’únic ferry que està operatiu, encara ara, en el trajecte
Craignure-Oban.
Repetim itinerari i escenari,
encara que aquesta vegada em fixo més en el càmping de Craignure.
I amb un dels grups de cases que
configuren el poble.
Tornem a veure el castell de
Duart
El far d’Eilan Musdile
Arribem a Oban
Desembarquem
I posem la directe cap a Balloch, on
farem nit. Repetim la jugada i farem nit pel camí per anar més tranquils.
Sons uns 120 kms. que fem
tranquil·lament per carreteres secundaries.
Això ens permet veure el castell
de Kilchurn de més a prop
Parem a dinar a Ivernaray
Un poble molt turístic i amb
alguns elements que conviden a fer la foto
Després de dinar, fem una
passejadeta pel poble
L’església ortodoxa
I la cristiana
Arribats a Balloch, ens
instal·lem a l’apartament,
Amb alguna casa veina prou vella com
per ser fotografiada
Un cop instal·lats, sortim a fer
una passejada.
Una
església prop de l’apartament
I agafem un sender
Que ens porta al riu Leven
Balloch és un poble molt turístic
a la punta del Loch Lomond, un lloc molt apreciat pels senderistes i pels qui
agrada navegar en aigües tranquil·les.
Al final encara ens toca
apressar-nos: plou i hem de comprar alguna cosa per sopar al supermercat més proper.
Però ens permet veure un arc iris
(quasi inapreciable a la fotografia)
I fotografiar els darrers narcisos d'aquest viatge.
Aquesta estada a l’illa de Mull ha sigut tota una experiència. Potser amb més bon temps hagués sigut més bonic, però aquest mateix temps tan variable i tan dolent ha sigut una mostra més de la duresa de la vida a aquesta part d’Escòcia.
Un territori amb una caràcter i una vida encara molt rural.
Molt agrícola i molt ramadera. També amb força activitat pesquera. Un caràcter
que sembla que l’important creixement del turisme no pot eclipsar.
Un país amb un paisatge agrest, solitari, dur. Amb muntanyes
que no esperavem i que no son excessivament altes, però que li donen un
caràcter muntanyós important.
Tenia el deler de visitar, un dia o altre, les Shetland i/o les Orcades. M’atreia la seva imatge de duresa, del paisatge i del clima. De poca població, de llunyania, de solitud.
Després d’aquesta estada a Mull, ja he satisfet les meves ganes de conèixer en aquest ambient. Mull ha cobert totes aquestes espectatives i s’ha convertit en una experiència fantàstica i inoblidable.
El contrast entre la duresa d'aquest territori i la seva bellesa queda plamada amb aquesta fotografia.
Dissabte, 4/04/2026
Al matí, abans de marxar,
esmorzem, al mateix Balloch, a un bar prop de la zona d’on surten el ferris que
fan passejades pel Loch Lomond.
I, de seguida sortim en direcció a Edinburgh. Encara tenim
temps i anem prou tranquils com per aturar-nos a Strathblane. En concret ho fem
al veure una església que ens crida l’atenció.
Clar, amb cementiri inclòs
els omnipresents narcisos
I la creu celta
Com tampoc falta un recorregut
senderista (o ciclista)
I, ara ja sí, cap a Edinburgh
sense més aturades.
Hi arribem per dinar, desfer
maletes i instal·lar-nos.
