14 de setembre 2026

Croàcia, 2026

 Dimarts, 25 d’agost

Avui hem aterrat a Dubrovnic. És la tercera vegada que venim a Croàcia.



Al mateix aeroport i, especialment a l’exterior, em dona la sensació que el país ha canviat força. L’ajardinament i la urbanització del voltant de l’aeroport transmeten aquesta impressió.

Tot sembla diferent a la primera vegada que vam venir, el 2006, quan feia poc més de 10 anys que havia finalitzat la guerra.

Llavors hi va haver llocs i moments que em van impressionar molt.

Ara, quan escric això, fa uns dies que ja som a la destinació escollida per la Dàlia i puc confirmar que no em vist rastres de la guerra. Potser perquè la zona on som, a ponent de Croàcia, va quedar allunyada dels escenaris de guerra? Podria ser. Però el país s’ha transformat molt. El turisme, amb els seus avantatges i perjudicis, hi ha col·laborat en bona mesura.

Hem dinat a un restaurant proper a l’aeroport. Molt bé i econòmic. De nom, Domenico. 


 

Després de dinar, hem seguit, amb cotxe, camp a Orebić. El port on agafarem el ferry que ens portarà fins a Korčula.

Son una mica més de 100 kms. que necessiten dues hores per fer-se.

Una curiositat que hem après és que, en als acords de pau signats al finalitzar la darrera guerra dels Balcans, es va assignar una petita franja de terra a Bosnia-Herzegovina  que li dona sortida al mar i que parteix per la meitat el territori de Croàcia.

Per evitar travessar fronteres, Croàcia ha construït un pont que enllaça la petita península de Pelješac amb el territori nord del país.

Hem fet el trajecte fins a Orebić amb una mica de tensió ja que volíem arribar-hi per agafar el ferry que sortia a les 6. Si no, havíem d’esperar al de 2/4 de 8 i, un cop desembarcats a l’illa de Korčula encara ens quedaven 45 minuts de cotxe per fer 35 kms.

Hem agafat el ferry pels pèls.



Al ferry, he pogut fer alguna foto d’Orebić

I el sol de capvespre ben bonic.




L’itinerari fins a l’apartament, a Prižba no ha donat per molt. Anàvem a l’idea per arribar i instal·lar-nos abans que es fes més fosc.

Un cop arribats i instal·lats, no ha donat per més que fer alguna foto de la rada davant l’apartament


I del cel amb el sol ja post


Dimecres, 26 d’agost

L’apartament està a primera fila de mar. En realitat, només cal creuar un camí peatonal que, per l’amplada, no permet el pas de cotxes, i ja estàs al mar.




Aquí les platges són molt petites.


Aquesta és la d'on hi ha el centre de busseig on va la Dàlia.



i aquestes les de la platja del poble on som, Prižba.

Com que les platges no abunden, sons molt habituals els  accessos directes al mar, tipus amarratges amb la seva escala de piscina. Cada apartament, edifici d’apartaments, xalets... tenen el seu accés propi. No sé si són tan privats (propietat privada)  o simplement d’ús particular sense ser-ne propietaris del tot. M’ensumo que la Llei de Costes és encara més laxa que al nostre país.

L’apartament on estem, davant mateix té una plataforma amb una escala de piscina i, en el nostre cas, una rampa per baixar o pujar petites embarcacions.


Prižba, com hem pogut comprovar dies després, te la mateixa estructura geogràfica i/o urbanística que moltes altres localitats de la illa que son a tocar del mar: situada al fons d’una petita badia o rada on s’hi ha anat edificat habitatges i que, al punt més interior i en alguns casos s’hi conserven vestigis de cabanes o refugis de pescadors.


En alguns casos, molt deixades.

En altres, molt rehabilitades.


Al poble, molt disseminat, hi ha un petit supermercat on s’hi troba una mica de tot.

Està exactament a 600 m., 8 minuts caminant, per la que deuria ser la carretera antiga a aquest indret. Un recorregut que encara conserva molta ruralitat.



I que em porten el record del Port de la Selva dels anys 60 del segle passat.

El càmping (hi ha càmping i tot), un camp d’oliveres, això sí, molt net i amb una edificació amb un parell de lavabos, aigüeres per rentar els plats i poca cosa més.






L’ambient de tot plegat és de molta tranquil·litat. Possiblement que ser final de mes i diumenge a la tarda ajudi, però altra gent que ja ha marxat i han estat aquí durant l’agost també deien que era molt, molt, molt tranquil.

 

Dimecres, 26 d’agost.

Avui hem anat a Blato, el cap de la municipalitat de la zona.

Bàsicament, hi hem anat perquè la Dàlia ha trobat que hi havia un mercat.

I vaja mercat!

Diminut. E més remarcable l’encavallat del sostre.


Pel demés, una única parada de fruites i verdures.


Una botiga


I una zona de venda de peix


Que només està operativa de les 7 del matí fins les 10.

Ens tocarà matinar i venir-hi un altre dia.

Pel demés, el més destacable de Blato, turísticament parlant, és la seva església, dedicada a Tots el Sants.


I amb el campanar separat del cos principal de l’església, com és força habitual en molts països del Mediterrani oriental.


Davant mateix de l’església, l’antiga llotja.



La veritat és que també hi ha un convent o temple on es venera a la beata María de Jesús Crucificat Petkovic, la fundadora de l’orde religiosa sorgida aquí: les Filles de la Misericordia.

Precisament, davant l’apartament on som, a l’altra banda de la rada, hi ha un creu en el punt que es diu que aquesta monja va redactar les primeres regles de l’orde.

A l’oficina de turisme ens han comentat que, més enllà de les opcions religioses de cadascú, era un centre que valia la pena visitar. Així com el Centre Cultural, un museu, els cellers de producció de vi i oli (molt abundants a tot la illa) i alguna cosa més.

De moment, tot això darrer s’ha quedat per visitar. Ens hem centrat en l’altre punt d’interès turístic: els nombrosos supermercats (no massa grans) on ens hem proveït de l’imprescindible pels primers dies.


A la mateixa Oficina de Turisme, ens han animat a tornar a la nit, ja que feien una espècie de fira amb productes locals: formatges, vi, oli, records, tapes variades,...

Així que, a la nit, hem tornat i hem sopat a base de tapes, hem fet un tast de diferents vins i ens hem rendit a una iniciativa de la Lliga contra el Càncer d’aquesta zona: una espècia de bunyols que es deixaven menjar... acompanyats del cava de la zona.


Que eren artesans i fets al moment, en dono fe.


Dijous, 27 d’agost.

A primera hora ens hem dedicat a explorar una mica més els voltants de Prižba, especialment la part on hi ha la platgeta.

 


De camí, la Pepi s’ha apropat a una esglesiola que hi ha però li ha semblat que no s’hi podia accedir.


Estava dins un recinte tancat i que semblava formar part d’una habitatge privat.

Uns dies després he aclarit que el suposat habitatge, en realitat és un convent de les Filles de la Misericòrdia, l’orde religiosa que he mencionat anteriorment i que té, en el seus orígens, una certa relació amb Prižba.


Després hem anat a Prišćapac, on hi ha l’únic centre de busseig de la zona.

Serà un punt que visitarem unes quantes vegades a l’acompanyar i recollir a la Dàlia.

Hi ha una molt petita platja (de la que ja he penjat una foto abans) i vistes molt boniques de l’entorn.






A la tarda hem anat caminant a un altre poblet d’a prop: Gršćica (una vegada més, pronuncia-ho com puguis).


És un poblet amb la mateixa estructura que he comentat i que és la de la majoria de poblets arran de mar.



Allà hem descobert un restaurant que, encara no sé ben bé perquè, ens ha cridat l’atenció. Hi tornarem un dia per dinar.


Dissabte, 29 d’agost.

He anat a acompanyar a la Dàlia al centre de busseig, a Prišćapac. Avui farà la primera immersió de la temporada.

Mentre esperava, he decidit pujar caminant fins una ermiteta que hi ha dal la muntaya: l’ermita de Sant Marc.

L’itinerari comença a peu de carretera. Està prou ben indicat.


I encara que l’indicador diu que hi ha 500 m., al final resulta que n’hi ha quasi el doble.


El camí està molt desbrossat.


I senyalitzat.


A l’arribar dalt la carena, una sorpresa: unes vinyes prou grans i ben cuidades a l’altra part de la muntanya.


Després hem anat veient que als pobles de l’interior, abunda la vinya i, encara més, els cellers.

L’ermita és una petita construcció, prou ben mantinguda, oberta i gens vandalitzada. No només això, si no que a la pila, originàriament, de l’aigua beneita, hi havia algunes monedes i algun bitllet.




A tocar, un espai rocós que permet unes vistes molt boniques sobre la costa.



A la tarda, hem anat a un altre poblet de la costa, Brna. No, no m’he descuidat cap lletra.


Més concorregut que els que hem vist fins ara, però gens aclaparador... fins que han començat a arribar motoristes.


I han deixat el poble bloquejat.


Han fet un bon refrigeri i, al cap d’una hora d’espera hem pogut sortir del mig d’aquest embull de gent.

El cotxe el teníem aparcat al bell mig de tots ells.

Agafem-ho en positiu (quin remei) i direm que això ens ha permès gaudir d’alguna cosa a fotografiar.






El pla era seguir fins a Smokvica, un poble de l’interior i centre d’aquesta zona. Brna, originàriament, era el port dels pescadors d’Smokvica i un punt molt important per l’exportació dels seus vins.

Ho deixarem per un altra dia.


Diumenge, 30 d’agost.

Avui dinem a Gršćica.




Mentre ella feia snorkel, la Dàlia ens ha enviat a la Pepi i a mi, a inspeccionar alguna cala per anar-hi un altra dia amb la taula.

Les dues cales que hem mirat, no valen la pena. Una és boniqueta però molt bruta. Tant de materials escopits pel mar com per deixalles.


El dinar no ha estat malament.


Com moltes vegades, la gana em distreu de fer fotografies dels plats.

A la tarda, passejada per Prižba i la, ja habitual, foto de la posta de sol.



Dilluns, 31 d’agost.

A primera hora, he acompanyat a la Dàlia al centre de submarinisme. Passejada per Prižba, trastejar orinador i cap al centre de busseig altra vegada. Mentre esperem, banyadeta i cap a “casa” a dinar i ... el que fem cada dia a la tarda després de dinar.

Més tard hem anat fins Smokvica. Com ja he dit, un poble d’interior amb l’encant habitual d’aquests pobles.


La seva església, dedicada a la Purificació de la Verge Maria.



La llotja antiga, en procés de rehabilitació.


I moltes vinyes 


En plena verema.



M’ha sorprès algun monument.

.

En memòria del que fou el primer Secretari del Partit Comunista del poble i una placa commemorativa d’una reunió clandestina de la direcció del Partit Comunista d’Iugoslàvia feta el 1942, en plena lluita contra els feixistes italians que havien ocupat el país.


La traducció és:

“En els difícils dies de l’ocupació feixista, a la zona de Smolinja es va celebrar la I Conferència de Districte del K.P.J. i del S.K.O.J., del 25 al 28 de novembre de 1942.

En l’any jubilar de la commemoració del 40è aniversari del K.P.J. i del S.K.O.J., com a record, aquesta placa commemorativa és col·locada per l’Organització Bàsica del S.K. de Smokvica.”

Curiós. Deu ser que no es recorda amb recança el període titista de la història de l’antiga Iugoslàvia?


Dimarts, 1 d’agost.

Hem anat a la cala Istruga, a tocar de Brna. La Dàlia volia anar amb la taula per aquella zona.

Ens hem trobat amb una cala que, enlloc de sorra, de graveta o de còdols, té fang. Compactat però fang.


A pesar de que és bonica, l’abundància d’algues no fa atractiu el bany.

A un costat de la cala, hem vist l’nici d’un corriol a un indicador que anunciava la Plaža Pinčena.


I cap allà hem començat a caminar.

El corriol, ben marcat, voreja la cala i punts molt bonics.



Fins arribar a la platgeta.



Curiosament, a pesar de la senyalització i de que hi ha bon camí, accés bastant fàcil des de la carretera i gent que la coneix, no consta a cap mapa de la zona.

A aquesta cala Istruga, hi ha un complex esportiu abandonat, amb un parell de pistes de tenis, un bar i una bona terrassa sobre la platja.


A la tarda hem anat a Prigradica, a la costa nord. Per sobre de Blato, des d’on s’hi accedeix.

La mateixa estructura que la resta de pobles de mar, encara que aquí sembla hi ha, també, una micarrona més d’ambient.



Allà hem pujat a l’ermita de Sant Vicenç.


I així hem finalitzat la passejada de tarda d’avui.


Dimecres, 2 d’agost.

Després de deixar a la Dàlia a submarinisme, la Pepi i jo hem anat a Blato a fer alguna compra.

De camí ens hem aturat al punt més alt del trajecte (220 m. d’alçada). Cada vegada que hem passat per allà, hi veiem una bandera croata, una explanada per aturar-s’hi i una ermiteta. Ahir vam llegir que era un mirador fantàstic de Blato i allà hem parat.

L’explanada està en obres i no es fàcil posar-s’hi i de vista de Blato, res de res.

Una placa commemorativa de la defensa de Blato, el 1571, per part dels seus habitants davant l’atac de forces turques.


I una ermita dedicada a Sant Jordi.


Uns centenars de metres més avall, en direcció a Blato, sí que hi ha una bona vista de la ciutat.



Al recollir a la Dàlia, ja al migdia, l’obligat i agraït banyet a la platja de Prišćapac i, a la tarda, cap a Čara.


L’església dedicada a Sant Pere, i prou difícil de fotografiar.




I diverses referències a la guerra de la independència.

La més destacable, el monument, basat en una canço d’un croat que s’ha convertit en un cant a la llibertat i a l’independéncia de Croàcia:


La incripció diu:


És a dir:

«Si no saps què va passar, pregunta-ho a Dubrovnik, Škabrnja i Vukovar.»

Una història massa llarga per explicar-la aquí. I tenint en compte que té relació amb la cançó d’un cantant d’extrema dreta i que als seus concerts s’exibeixen símbols ustases i nazis, ho deixarem així.

Hem seguit cap a Zavalatica, un poble de mar per sota de Čara

Per arribar-hi, la carretera passa a través de les vinyes que hem fotografiat altres vegades.


Zavalatica, bonic com tots aquests poblets de mar.





Aquí m’he decidit a provar una altra classe de vi.


Aquesta vegada acompanyat de l’obsequi del cuiner del restaurant.

També he aprofitat per fotografiar un clàssic d’aquesta part del país.


Les claus al pany.

És força habitual trobar cotxes que dormen al carrer amb les finestres baixades.

 

Dijous, 3 d’agost

Avui hem anat a Korčula ciutat.

Pel camí, hem optat per deixar la carretera principal i agafar una carretera que anava vorejant la costa. Mala decisió. La carretera ha resultat ser de terra i el mar ni el veiem: l’espessa vegetació de bosc no ho ha permès.

La sorpresa més agradable ha sigut trobar-nos amb un indicador amb els identificadors del Camí de Sant Jaume.


Després ens hem assabentat que, a Croàcia, hi ha més de 2.000 kms. de recorregut sota aquesta etiqueta que han sigut reconeguts per diferents organismes internacionals que vetllen per aquestes rutes.

D’aquests més de 2.000 kms., 150 son a Korčula: https://viasanctijacobi.com/es/camino-korcula/

A l’arribada a la ciutat de Korčula, hem aparcat una mica separats del nucli antic. Des d’on hi ha les fotos panoràmiques més boniques de la ciutat. Hem deixat el cotxe prop del Monestir Dominic de Sant Nicolau.


Dins el casc antic veurem algunes esglesioles més. És un país amb un catolicisme històricament  molt arrelat. Abunden les esglesioles disseminades o a l’interior de les ciutats.


Diuen que Korčula és com Dubrovnic en petit. Ja és, també, una destinació turística que no s’escapa dels creuers.


De tots tipus i mides.



Res a veure amb la resta de l’illa.

L’accés per la porta principal de les muralles, molt majestuos.


La catedral.



I algunes de les nombroses esglesioles que he comentat.









Senzilles per fora i també per dins.



Alguna foto et permet captar diferents sistemes de comunicació de diferents èpoques.


Tot son carrerons antics.







Amb molt de comerç. Molta joieria, roba d’estiu i alguna amb més gràcia que altres.


Al marxar, des de fora del recinte de la ciutat vella, encara una sèrie prou bonica de la ciutat de Korčula.





I donem per finalitzada la visita a Korčula ciutat. Un bon tast que no ha esgotat totes les possibilitats.

Arribarem a Prižba a temps per fer, un dia més, una foto de comiat del sol d’avui.





Divendres, 4 d’agost

Un cop hem deixat a la Dàlia al centre de busseig per fer la seva darrera immersió d’aquestes vacances, ens hem apropat a Blato a comprar un “pastís” tradicional d’aquí: el lumblija. Un pastís de tardor que incorpora figues i fruïts secs. És, tot ell, molt contundent.

Des del lloc on l’elaboren, he pogut fer unes bones fotos de Blato.




Feta la compra, banyet a Prišćapac tot esperant a la Dàlia.


Al vespre hem tornat a Čara.



L’església seguia sent complicada de fotografiar, però, al menys, el campanar lluïa força bé.

L’anada a Čara tenia com a objectiu, presenciar un espectacle de música, cants i danses croates.

La presentadora, lluïa prou bé, estava quieta i era fotogènica.


La resta, complicat de fotografiar al ser de nit i tenir molt moviment.





















A l’acabar l’espectacle, han repartit, per tots aquells que ho volien, uns vasets de licor típics de Croàcia: la palinka i la travarica. Si haig de donar alguna pista, l’un molt semblant a l’orujo i l’altre més tirant a la ratafia.

 

Dissabte, 5 d’agost.

A primera hora, m’he disposat a anar a buscar el pa. Aquesta vegada he agafat un itinerari un pèl diferent per tal de passar per l’esglesiola del poble. Una foto que vaig fer l’altre dia, em va sortir borrosa.

Avui m’ha sortit millor:




He trobat que la porteta de ferro era oberta i cap dins m’he posat. L’edificació que hi ha a tocar, ha resultat ser un petit monestir de les Filles de la Misericòrdia i, la capella, també està regentada per elles.

Uns racons més que tranquils i agradables.







He seguit cap a la platja del poble.


On el sol volia sortir del mar.

Abans d’entrar al supermercat, he entrat a un raconet que vaig descobrir fa un parell de dies.

Molt bonic.

Cap a la dreta,


Cap a l’esquerra.

Les seves barquetes.




I els seus refugis de pescadors, sense rehabilitar.


De tornada, les figues de moro no hi han faltat.


Després d’esmorzar, hem anat a explorar la costa nord. Hem passat per Blato i Prigradica i ens hem arribat fins a Babina.


Fins aquí, carretera asfaltada. Aquí s’acabava.

Abans hem passat per Blaca. Amb alguna edificació d’estil antic, rehabilitada.

I una platgeta preciosa.


A un costat d’aquesta cala, sortia cap el mar un tros de terra, com una petita península, similar a la de Prižba o la de Prišćapac que m’he proposat resseguir.

Un camí.



m’ha dut fins uns port diminut però molt boniquet.


He passat pel darrera d’una edificació, mig casa, mig magatzem.


I m’he endinsat pel bosc que ho omple tot.


Però deixa veure algun illot d’allà prop.


Per acabar al punt de sortida: la cala.



Banyet i encara hem pogut parar a Velika Rasoha, una mica més “urbà”




Però igual de bonic. I d’aquí, la Babina que he dit i, cap a casa.

A la nit hem anat a sopar al Restaurant ČERIN, gentilesa de la Dàlia.

 

Diumenge, 6 d’agost.

Darrer dia efectiu a Prižba. Demà deixarem l’illa.

Avui hem aprofitat per seguir una mica més la costa nord.

Sent boniques, no hem “triomfat” tant com ahir.

El mar estava més mogudet i no feia tan agradable el bany.




Tampoc hi ha ajudat que hem volgut fer la descoberta a peu. El camí era sense asfaltar i ho hem decidit així.

Amb la solanera que queia, no hem passat de la segona cala (en volíem fer tres): platja Plavina. El vent havia amainat una mica i aquí si que hem fet un bany:



De tornada, hem parat a la primera cala, Čavića Luka, on alguna s’ha tornat a banyar.



Mentre altres aprofitàvem per fer alguna foto de la capella de la Mare de Déu del Camp.


De tornada, hem pogut constatar, una vegada més, que el territori està de verema.


I que no tots els cellers son igual de petits.



A la tarda, hem anat a aclarir dubtes.

Diumenge passat, a primera hora del matí i al vespre, vam sentir campanes i ens va sorprendre. No havíem vist l’esglesiola encara i no sabíem d’on venien ni perquè tocaven

Aquesta vegada, hem sortit cap on hi ha la capella a indagar i, efectivament, s’estaven preparant per fer missa. En aquest cas, a un altar a l’exterior.



Hem aprofitat que la capella era oberta per tafanejar i fer alguna foto.




I ja aprofito per presentar-vos a la beata Marija Propetog Isusa Petković, fundadora d'aquesta orde.


Hi havia també algun detall boniquet.




Una vegada més, em crida l’atenció el bon estat de conservació i manteniment de les esglésies.

Quan vam venir el 2006, la pràctica totalitat de les esglésies estaven rehabilitades i feien el goig propi d’una obra acabada d’acabar.

No es podia der el mateix de les mesquites que vam veure (a aquesta illa no n¡hem vist ni una). Llavors ens van dir que el Vaticà hi havia abocat el sac per recuperar les esglésies.

L’Església Catòlica, sempre ha tingut, i encara té, una influència molt gran, diguem, a la societat croata.

Hem allargat una mica la passejada



I hem fet la darrera fotografia a la posta de sol a Prižba.




Dilluns, 7 d’agost

Deixem Prižba i enfilem cap a Korčula ciutat. Altra vegada el mateix recorregut, 45 kms. i 50’ viatge.

A Dominče agafem el ferry que en menys de 20’ ens portarà a Orebić.




Aprofitem per fer alguna foto de la costa d’Orebić, al continent.

El Monestir i Santuari de la Nostra Senyora dels Angels



Sota unes muntanyes imponents.


Unes muntanyes que son una constant a tota la costa de Croàcia.

A la mateixa ciutat d’Orebić la imatge és similar.


I el mateix passa a Mlini, la localitat on passarem la nit.


Mlini, con tots els pobles costaners prop de Dubrovnic, és molt turístic. Un turisme massificat, amb les platges i llocs a primera línia de mar plens de gent, bars, restaurants, guinguetes, parasols, gandules, ... Tant diferent d’on hem passat els darrers dies!






Però bé, per dinar, sopar, descansar i passar una nit, ja està prou bé. I demà ens llevarem a només 15 minuts de l’aeroport.

 

Dimarts, 8 d’agost

Passem tot el matí a l’aeroport. La Dàlia havia de sortir en un vol a les 11 i, encara que s’ha endarrerit, hem arribat amb temps per tornar el cotxe, facturar maletes i fer estona, llegint, passejant i guaitant la fauna diversa que hi ha. Una fauna de la que també formem part. No ens enganyem.

I aquí finalitzem aquesta estada a Croàcia. L’hem gaudida. Hem gaudit de la illa de Korčula i d’un temps fantàstic per fer turisme de platja.  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada